La gossa de la imatge es deia Tana, una femella de pastor alemany. Estava molt malalta. Coixa i cega des de feia temps, amb un tumor que s’anava estenet cada vegada més, encara passejava a trompades amb la seva mestressa fins fa una setmana. Però hi ha moments que cal prendre una decisió.
Entre els humans en diem eutanàsia i seguim debatent la qüestió sense posar-nos d’acord.
Una mort sempre és absència, i el dolor i les llàgrimes se senten i es vessen per qui ens deixa. La Tana va morir dissabte passat a mans del veterinari, recolzada sobre la seva mestressa. I tretze anys són molts al costat d’un animal com per a no plorar la seva pèrdua.
Sembla mentida però, a vegades, només a vegades, sembla que el destí vulgui compensar les pèrdues.
La mateixa tarda, una família que no podia (o no volia) fer-se càrrec d’un cadell, una preciosa golden retriever de poques setmanes, l’hi va regalar. Es diu Xira, nom portuguès de Sira amb certa sonoritat catalana. És un trasto que ja ens ha embadalit a tots.