Gràcies a la revista Sin Permiso, m’he assabentat de les últimes trapellades dels Yes Men, un col·lectiu d’activistes anti-sistema que utilitza l’humor i la sàtira en les seves accions, vídeos i pel·lícules.
Etiqueta: Política
Gracias a la revista Sin Permiso, me entero de las últimas trastadas de los Yes Men, un colectivo de activistas antisistema que utiliza el humor y la sátira en sus acciones, vídeos y películas.
Una sugerencia de lectura matinal: Rebeldía en horas bajas, un artículo de Francisco Fernández Buey, catedrático de Filosofía Política en la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona.
Empieza así:
Llama la atención el enorme desfase existente entre la dimensión de la crisis y la tibieza de la respuesta de los sectores sociales particularmente golpeados por la misma.
Para reflexionar.
Un suggeriment de lectura matinal: Rebeldía en horas bajas, un article de Francisco Fernández Buey, catedràtic de Filosofia Política a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
Comença així:
Llama la atención el enorme desfase existente entre la dimensión de la crisis y la tibieza de la respuesta de los sectores sociales particularmente golpeados por la misma.
Per a reflexionar.
Segur que tothom ja sap la història del cotxe del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach…
Em semblen molt bé les seves explicacions, però em segueix grinyolant una cosa: els 9.000 euros que costen les eines de treball que anava a incorporar al seu cotxe oficial.
Seguro que todo el mundo ya sabe la historia del coche del presidente del Parlament de Catalunya, Ernest Benach…
Me parecen muy bien sus explicaciones, pero me sigue chirriando una cosa: los 9.000 euros que cuestan las herramientas de trabajo que iba a incorporar a su coche oficial.
Nuestro habitual centralismo hace que uno suela considerar Barcelona el ombligo del mundo… o sea, de Catalunya.
Pero si tu, lector, eres de Madrid, también te pasará con respecto a las poblaciones que rodean la capital. Y si eres de Bilbao, Valencia, Sevilla o A Coruña, también suele ocurrir. Es lo típico: la capital y los pueblos.
Decía esto, porque hasta hace dos días, como quien dice, desconocíamos que había un alcalde en Cornellà, que ahora es presidente de la Generalitat, y otro, de L’Hospitalet de Llobregat , que acaba de ser nombrado ministro.
Pues resulta que L’H es el segundo municipio catalán por número de habitantes, con más de un cuarto de millón de vecinos; que posee una vida industrial, comercial y cultural muy interesante, y que acaba de nombrar como nueva alcaldesa a una joven concejala con futuro político: Núria Marín .
Su elección se suma a las de otras muchas en otros cargos, desde alcaldesas hasta ministras, pero la paridad se ha de extender aún más, mucho más. Esta sociedad machista necesita muchas más mujeres al frente.
El nostre habitual centralisme fa que considerem Barcelona el melic del món… és a dir, de Catalunya.
Però si tu, lector, ets de Madrid, també et passarà respecte de les poblacions que envolten la capital. I si ets de Bilbao, València, Sevilla o A Corunya, també sol passar. És lo típic: la capital i els pobles.
Deia això, perquè fins fa dos dies, com qui diu, desconeixíem que havia un alcalde a Cornellà, que ara és president de la Generalitat, i un altre, de L’Hospitalet de Llobregat, que acaba de ser nomenat ministre.
Doncs resulta que L’H és el segon municipi català per nombre d’habitants, amb més d’un quart de milió de veïns; que posseeix una vida industrial, comercial i cultural molt interessant, i que acaba de nomenar com nova alcaldessa a una jove regidora amb futur polític: Núria Marín.
La seva elecció se suma a les de moltes altres en altres càrrecs, des d’alcaldesses fins a ministres, però la paritat s’ha d’estendre encara més, molt més. Aquesta societat masclista necessita moltes més dones al capdevant.
M’ha semblat com un tro, perquè la casa ha retrunyit… He mirat per la finestra i queien només quatre gotes.
Però acaben de dir per la tele que ha estat un lleuger moviment sísmic.
Deu ser la situació política.
Rosa Díez anunciarà avui que deixa el PSOE. El diari El Mundo ho avança, assegurant que ja li ha escrit una carta de renúncia al president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Ella, en el seu bloc, diu: «Avui, dijous dia 30, a les dotze del migdia, roda de premsa a l’Hotel Ercilla de Bilbao. Pues eso». Tal qual.
També es diu que es venia venir. Com Ciutadans de Catalunya.
Es diu que encapçalarà el nou Basta Ya al costat del filòsof Fernando Savater, suposant –com sembla– que aquesta plataforma cívica es converteixi finalment en un partit dins d’uns mesos.
A mi em sembla molt sa que hi hagi més opcions polítiques: les urnes ja decidiran en quin lloc està cadascun.
M’agradaria, sobretot des de l’esquerra, que naixessin formacions amb aire fresc i noves opcions.
Dubto que aquestes formacions les sàpiguen oferir.
Què tindrà el poder que tots els que pugen al càrrec no volen baixar-se…
Es clar que aquesta frase és aplicable no tan sols als polítics, sinó a qualsevol aspecte de la nostra vida laboral i social.
M’explicava ahir un col·lega de Madrid, parlant del ja famós cafè del president Zapatero durant la seva entrevista col·lectiva a TVE: «Què extranys ens hem tornat els periodistes que som capaços d’elevar a notícia de portada el que és una mera anècdota».
El cert és que si un cafè valia 100 pessetes en un bar abans de l’arribada de l’euro, just després de l’entrada en vigor de la nova moneda va haver una pujada gairebé generalitzada a un euro, en aquest engany al qual ens van sotmetre d’igualar les dues monedes.
Després de la xerrada, per pura curiositat, vaig buscar imatges de cafès, pensant precisament en aquesta entrada del diari.
I com sempre que googlejes (quina paraulota!) trobes petites meravelles, com Café Blog, un diari signat per un tal Miguel, ple de poemes.
Miguel ha agrupat les seves entrades sota epígrafs cafeters, com ara cafè carregat, cafè amb gel, cafè sol, cafè i canyella, cafè i xocolata o cafè per a dos.
En aquest últim apartat, i en l’última entrada, del 4 de març, sota la foto annexa i amb el títol de Nada de nada, escriu: «Y frente a frente, viéndonos las caras sin mirarnos, como si no fuéramos nada, hablándonos sin escucharnos, como si no hubiera nada, sólo nuestra presencia, como fantasmas del pasado, nada de nada».
Poesia i cafè, una bella i aromàtica unió.
No m’agrada la utilització de càmeres ocultes per a incloure-les en un reportatge periodístic.
El cas més recent ha estat el d’en Mikel Epalza, cura basc de la diòcesi de Baiona gravat, segons afirma el mossèn, sense el seu coneixement i autorització per un equip d’El Mundo TV per a un reportatge emès per Antena 3 TV.
Existeix una cosa que es diu ètica: escolti, jo sóc periodista… vol respondre públicament al que jo li pregunto? I si em diu que no, doncs és que no… i si demana que la seva resposta sigui «of the record», o sigui, fora d’enregistrament, doncs se li ha de respectar.
Aquesta altra forma de periodisme, la de la càmera amagada, potser sigui l’única manera d’assolir proves contra uns delinqüents o contra uns pocavergonyes, però aquest no és el nostre treball. Potser ho sigui dels espies o els policies, però no el dels periodistes.
Ja existeixen les bases per a un nou Govern d’entesa i progrés a Catalunya. Hi ha qui, des del bàndol nacionalista, s’ha quedat frustrat perquè no hi ha hagut un pacte entre ERC i CIU.
Per exemple, Vicent Partal, en una carta oberta a Vilaweb, se sent dolgut amb els polítics nacionalistes: «I ara veig (….) que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc».
De totes maneres, la mateixa carta, un poc més abaix, afegia: «El país no està malalt (…) el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible».
És evident que cadascú sent el país –uns, Catalunya, altres, el País Basc, els de més abaix, Espanya– segons el seu cor…
Jo defenso la possibilitat de que en aquest Govern siguin prioritàries las polítiques d’esquerra per sobre de les d’Esquerra, si em permeteu el joc fàcil… O sigui, dels pobles i de la seva gent per sobre del lloc on ha nascut aquesta gent.
I penso que el que uneix a aquest tres partits (PSC, ICV i ERC) és precisament això: unes polítiques d’esquerra, de progrés…. No estic massa segur de que aixó fos possible amb un acord estrictament nacionalista.
