Quienes ejercemos el periodismo con seriedad repudiamos ciertas formas de trabajar de presuntos colegas que actúan en nombre de no se sabe qué interés público.
El penúltimo ejemplo, porque seguramente habrá más, es el del tratamiento informativo del asesinato de la joven Marta del Castillo. Pero unos días atrás lo fue un joven que mató a sus padres… ¡hace 15 años!
Mi compañero Ferran Monegal escribía ayer (publicaba hoy, en El Periódico) sobre la increíble, intolerable, entrevista que Nacho Abad había llevado a cabo a una adolescente, novia del presunto homicida, en el programa Rojo y negro de Telecinco. El diario El Caso, a su lado, era una hoja parroquial.
Etiqueta: Ferran Monegal (Página 1 de 2)
Qui exercim el periodisme amb serietat repudiem certes formes de treballar de presumptes col·legues que actuen en nom de no se sap quin interès públic.
El penúltim exemple, perquè segurament n’hi haurà més, és el del tractament informatiu de l’assassinat de la jove Marta del Castillo. Però uns dies enrera ho va ser un jove que va matar els seus pares … ¡Fa 15 anys!
El meu company Ferran Monegal escrivia ahir (ho publicava avui, a El Periódico) sobre la increïble, intolerable, entrevista que Nacho Abad havia portat a terme a una adolescent, núvia del presumpte homicida, en el programa Rojo y negro de Telecinco. El famós diari El Caso, al seu costat, era un full parroquial.
Este jueves tuvimos el placer de recuperar a Bruno Oro en Polònia.
Tras el fiasco de Vinagre, Toni Soler ha repescado al actor y le ha colocado en la alineación y posición donde mejor juega: por la banda derecha, exagerando al desaparecido (en un videoclub de Ávila) Ángel Acebes; al ¡guapo! Artur Mas; a la estirada María Teresa Fernández de la Vega y tantos otros personajes.
Soler y su excelente equipo de guionistas han colocado al personaje –en ese curioso terreno del la ficción dentro de la ficción metatelevisiva– en la tesitura de tener que volver a ganarse el puesto, porque ahora hay otras estrellas, como el Tomàs Molina (David Olivares) y, ¡ah! el inefable clon del crítico Ferran Monegal (Jordi Ríos).
Aquest dijous vam tenir el plaer de recuperar Bruno Oro al Polònia.
Després del fracàs de Vinagre, Toni Soler ha repescat l’actor i li ha col locat a l’alineació i posició on millor juga: per la banda dreta, exagerant al desaparegut (en un videoclub d’Àvila) Ángel Acebes; al ¡guapo! Artur Mas; a l’estirada María Teresa Fernández de la Vega i tants altres personatges.
Soler i la seva excel lent equip de guionistes han col locat al personatge – en aquest curiós terreny de la ficció dins la ficció metatelevisiva – en la tessitura d’haver de tornar a guanyar el lloc, perquè ara hi ha altres estrelles, com el Tomàs Molina ( David Olivares) i, ah!, l’inefable clon del crític Ferran Monegal (Jordi Ríos).
Leo esta mañana la crítica que Ferran Monegal hace en El Periódico de la pamema de Roldán en Tele 5, Cara de paisaje.
Llegeixo aquest matí la crítica que Ferran Monegal fa a El Periódico de la pamema de Roldán a Tele 5, Cara de paisatge. Seguir leyendo
¡Ah! Els nois de Polònia han fet un afectuós homenatge al seu crític de capçalera, en Ferran Monegal.
Han fitxat Jordi Rius, li han maquillat una mica millor de com apareixia a Vacances pagades i l’actor li ha imitat de forma genial, tal com el periodista surt al seu programa Telemonegal, de Barcelona Televisió.
Ja és la segona vegada que els programes d’humor de TV-3 converteixen en estrella l’amic Monegal, amb una divertida paròdia.
Serà cert que la seva directora, Mònica Terribas, li vol fitxar?
¡Ah! Los chicos de han rendido un cariñoso homenaje a su crítico de cabecera, Ferran Monegal.
Han fichado a Jordi Ríos, le han maquillado un poco mejor de como aparecía en Vacances pagades y el actor le ha imitado de forma genial, tal y como el periodista sale en su programa Telemonegal, de Barcelona Televisió.
Ya es la segunda vez que los programa de humor de TV-3 convierten en estrella al amigo Monegal, parodiándole.
¿Será cierto que su directora, Mònica Terribas, le quiere fichar?
Para quienes me leean desde fuera de Catalunya, añadiré una pequeña referencia al título de la entrada: Polònia es un programa de sátira política que emite la televisión autonómica catalana TV-3, en el que se imitan los principales personajes de la política catalana y española.
Pues bien, Polònia abrió su nueva temporada el jueves,
Seguir leyendo
El nostre estimat Polònia va obrir la seva nova temporada dijous, amb una enyorada absència, la de l’actor Bruno Oro, com bé assenyala avui en Ferran Monegal a El Periódico.
Però hi ha una cosa que potser hagi passat inadvertida, però que té la mala llet habitual del programa que tant s’agraeix…
Per als aficionats a la meteorologia, que són molts i, a Catalunya, apassionats, la presència a TV-3 de Mònica López va ser una brisa d’aire fresc. Ara ho és a TVE.
Seguir leyendo
Para los aficionados a la meteorología, que son muchos y, en Catalunya, apasionados, la presencia en TV-3 de Mònica López fue una brisa de aire fresco. Ahora lo es en TVE.
Seguir leyendo
No, no… encara no he decidit tancar aquest bloc.
Fi d’emissió és el nom de l’apartat de la secció de televisió on diversos periodistes, també jo, acostumem a publicar articles d’opinió, en el lloc (només físic) d’en Ferran Monegal, el crític oficial del meu diari, El Periódico de Catalunya, quan ell fa vacances.
Així, aquest mes d’agost he anat publicant un article setmanal.
Seguir leyendo
No, no… aún no he decidido cerrar esta bitácora.
Y cierre es el nombre del apartado de la sección de televisión donde varios periodistas, incluido yo mismo, solemos publicar artículos de opinión, en lugar (sólo físico) de Ferran Monegal, el crítico oficial de mi diario, El Periódico de Catalunya, cuando está de vacaciones.
Así, este mes de agosto he ido publicando un artículo semanal.
Este domingo creí ser el único (o casi) que pensaba en la desmesura de que una televisión pública abriera su informativo con las votaciones sobre una moción de censura en un club de fútbol.
Claro que el club en cuestión era el Barça, y el voto, contra su actual presidente, Joan Laporta…
Seguir leyendo
Aquest diumenge vaig creure ser l’únic (o gairebé) que pensava en la desmesura que una televisió pública obrís el seu informatiu amb les votacions sobre una moció de censura en un club de futbol.
És clar que el club en qüestió era el Barça, i el vot, contra el seu actual president, Joan Laporta.
Però la desmesura va seguir amb un programa especial que es va allargar hores, menyspreant –com és habitual– a tots aquells espectadors que ni els agrada el futbol ni són seguidors d’aquest club.
Vaig pensar que era l’únic, però ahir vaig llegir (això sí, cap al final, gairebé com de passada) la colleja que Ferran Monegal els pegava als responsables del canal.
Deia així el mestre Monegal, a El Periódico: «Hores i hores al Camp Nou intentant omplir el més absolut no-res, ja que el resultat de la moció no es va saber fins a altes hores de la nit. I després, a omplir una altra vegada una llarga espera fins que Laporta es va dignar a corporeïtzar-se. El president del Barça, o de qualsevol altra empresa privada, té tot el dret a presentar-se davant els mitjans quan li plagui. El que és més discutible és si la gran TV pública d’un país s’ha de paralitzar, suspendre programes, i fer que els seus nois s’inventin el que puguin, per omplir hores de buit total.»
Com era d’esperar, el mestre Ferran Monegal , en El Periódico, mossega amb carinyo el programa de l’Empar Moliner i amics.
¡Ah! Ho fa amb l’element més polític de l’espai: el intitulat cantautor de dretes Ramón Muñoz.Podeu llegir el text sencer aquí, però em quedo amb dues perles:
– «És com si Labordeta i Paco Ibáñez s’haguessin trastocat de cop i es posessin a cantar pels descosits el cèlebre tema Amo a Laura.»
– «No estem davant d’una jaimitada. Ni d’una gamberrada. Ni d’una reducció a l’absurd de la realitat. Estem davant un exercici que exigeix, això sí, complicitat».
Como era de esperar, el maestro Ferran Monegal, en El Periódico, muerde con cariño al programa de Empar Moliner y amigos.
¡Ah! Y lo hace con el elemento más político del espacio: el cantautor de derechas Ramón Muñoz.
Aunque podéis leer el artículo entero aquí, me quedo con dos perlas:
— «Es como si Labordeta y Paco Ibáñez se hubiesen de pronto trastocado y rompieran a cantar, como descosidos, el célebre tema Amo a Laura.»
— «No estamos ante una jaimitada. Tampoco una gamberrada. Ni una reducción al absurdo de la realidad. Estamos ante un ejercicio que exige, eso sí, complicidad…»
CQC o Caiga quien Caiga es va mudar ahir a la nit a La Sexta. És una franquicia argentina, que ha deixat les incertes aigües ideològiques de Tele 5 per les més progres de la cadena del logotip verd.
Amb alts i baixos i cert excés de metratge, va recuperar el pols de la seva millor època, la que va encapçalar Gran Wyoming. La seva presència en un acte d’Aznar als EUA, picotejant al Blair i a alguns militars ianquis va ser del millor de la funció. Ah! (com diria el meu bon amic Ferran Monegal) i també es van frustrar amb la falta d’atenció de ZP i la plantada de la Espe Aguirre a la seva primera dona reportera.
Però la cosa més bonica va venir de dins la casa. Primer va ser Wyoming, en un gest de complicitat a l’audiència, que va aparèixer a l’inici del programa per apadrinar al nou equip i dir-los que els vigilaria de prop. Això sí: va deixar molt clar que ell ja té la seva fama a El intermedio, i que ells encara s’ ho han de guanyar.
També va estar després Andreu Buenafuente, per a donar un cop de mà mediàtica als nous.
Des de l’inici, amics i col·legues, Buenafuente i Wyoming juguen a tirar-se pedretes. I CQC els va seguir el joc. Festival de l’humor a la nit dels dimecres.
CQC va ser un emparedat entre les dues locomotores de La Sexta.
CQC o Caiga quien Caiga se mudó anoche a La Sexta. Es una franquicia argentina, que ha dejado las inciertas aguas ideológicas de Tele 5 por las más progres de la cadena del logotipo verde.
Con altibajos y cierto exceso de metraje, recuperó el pulso de su mejor época, la que encabezó Gran Wyoming. Su presencia en un acto de Aznar en EEUU, picoteando a Blair y a algunos militares yanquis fue de lo mejor de la función. ¡Ah! (como diría mi buen amigo Ferran Monegal) y también se frustraron con el desplante de ZP y el plantón de Espe Aguirre a su primera mujer reportera.
Pero lo más bonito vino de dentro de la casa. Primero fue Wyoming, en un guiño a la audiencia, que apareció al inicio del programa para apadrinar al nuevo equipo y decirles que les vigilaría de cerca. Eso sí: dejó muy claro que él ya tiene su estrellato en El intermedio, y que ellos aún se lo han de ganar.
También estuvo luego Andreu Buenafuente, para echar una mano mediática a los nuevos.
Desde el inicio, amigos y colegas, Buenafuente y Wyoming juegan a echarse chinitas. Y CQC les siguió el juego. Festival del humor en la noche de los miércoles.
CQC fue un emparedado entre las dos locomotoras de La Sexta.