Sigui la que sigui la composició del nou Govern basc, sigui qui sigui el nou lehendakari… què faran amb les 100.000 persones que han votat nul?
Perquè, en realitat… són nuls?
Etiqueta: eleccions
Hi ha més democràcia al nostre país amb la impossibilitat legal que l’esquerra abertzale concorri a les eleccions autonòmiques, aquest diumenge, al País Basc?
Jo tinc els meus dubtes. L’absència d’aquesta opció política al Parlament de Vitòria deixa fora de joc a molts milers de bascos.
M’aixeco aquest matí, encenc la ràdio i m’ataca Rajoy… Poso la tele i m’assalta Zapatero i el seu balanç de quatre anys de Govern…
Una altra vegada, no, si us plau! Comença la pre-precampanya electoral!
Alguna cosa està passant, perquè fins i tot a aquells que, com jo mateix, ens apassiona de cosa pública, estiguem farts de la política… d’aquests polítics.
El trànsit… Um… Si, ja ho sabem… Està fatal, oi?
Però al marge d’aquesta obvietat, comú a qualsevol gran ciutat, amb el títol d’avui em volia referir a la informació del trànsit que ofereixen algunes televisions.
Quan vas en cotxe, la que s’emet per ràdio et permet prendre alguna via d’escapament que evita, a vegades, només a vegades, el col·lapse anunciat en aquell moment pel locutor. Altres, et fiques de cap a l’embolic de cotxes que fugien del primer enrenou.
Però la de la tele? Serveix d’alguna cosa? Si vas en cotxe, no la pots veure. Clar que, si estàs a casa, i és un cap de setmana, pots optar per sortir o tornar més tard. Però, la diària? De què em serveix si són les 8 del matí i he d’estar abans de les 9 a l’oficina?
Bé… és el mateix que quan ofereixen els sondejos electorals al tancament dels col·legis electorals: una informació caduca al cap de dues hores, quan arriben els resultats reals.
Aquest matí, mentre anava a votar, m’he trobat amb diversos amics i coneguts.
Un dels comentaris que més m’han dirigit és sobre la portada del diari El Periódico en la que apareix un primer pla de Fidel Castro, seguit, en una segona pàgina, d’altres dictadors.
Si en anteriors ocasions la primera pàgina d’aquest diari ha concitat la sorpresa general i, fins i tot, ha agradat a la majoria, precisament per la diferència respecte a altres publicacions, avui no ha estat així.
— «Jo no crec que aquesta portada tan «alegre» sigui la millor forma d’animar a la gent a votar».
— «No m’agrada gens. Em sembla molt desagradable. He pensat que es donava la notícia de la mort d’en Castro».
— «No es pot situar en Fidel al mateix nivell que els altres dictadors».
— «Si volien cridar la gent a votar, és una portada que no convida a fer-ho».
— «Home, em sap greu per tu… però em sembla més divertida la de La Vanguardia, fins i tot la de El País en pla Beatles que posar en Fidel malalt en portada».
Bé… Després del xàfec, només puc dir dues coses.
1. A l’editorial d’El Periódico es diu: «Tots els dictadors que apareixen en la portada sotmeten als seus ciutadans i els priven del dret a vot. És un dret del qual avui gaudim, malgrat defectes del sistema que cal corregir i debats entre polítics que sol aconsegueixen crispar i desmobilitzar (…) Hem de fer avui, més que mai una defensa de la democràcia, que passa pel senzill acte d’anar a les urnes i votar. Més de 2.400 milions de persones no poden fer-ho».
2. En efecte, avui ens toca a nosaltres, als ciutadans. És la notra hora. Tenim la paella dels vots pel mànec. Podem cuinar el que vulguem… Fins i tot posar-hi un simple arròs blanc, sense etiquetes, o no cuinar, que també és el nostre dret.
Fa un parell de dies, parlava amb un col·lega sobre l’obligació dels periodistes de les televisions i ràdios públiques de respectar uns determinats temps en els blocs d’informació electoral.
Des de fa temps, sindicats i col·legis de periodistes demanen als partits polítics que se’ns deixi fer la nostra feina, que no se’ns instrumentalitzi ni se’ns converteixi en mers transmissors dels seus missatges, amb uns minutatges pautats pels resultats de les últimes eleccions.
En un moment de la conversa, vaig comentar:
–¿I si simplement ens neguéssim?
— A què?
— A informar dels seus actes…
— Com?
— Que els polítics facin el que vulguin. Nosaltres ens declarem en vaga o declarem que el que ens demanen va en contra de la nostra ètica i la nostra consciència. No acudirem als seus actes electorals ni a les seves rodes de premsa. I llavors qui s’assabentaria del que fan, si els periodistes no estiguessin allà?
