Un amic d’internet (gràcies, Dalton!) Ens ha passat l’enllaç d’aquesta impressionant habitació pels molts amants dels jocs i videojocs.
S’hi pot trobar tot el que qualsevol nen, jove o adult amb l’esperit adequat podria trobar a un museu dels jocs.
El que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’autor del bloc: Danny Choo, un dels blocaires més famosos del Japó i de tota Àsia, amb… més d’un milió de visitants en la seva bitàcola!
Seguir leyendo
Etiqueta: bloggers
Aquests dies m’estic barallant amb una bona eina de publicació de bitàloles, el WordPress.
En realitat ho estic fent amb un plugin de multillenguatge anomenat Gengo, creat per Jamie Talbot, que permet amb una certa (teòrica) facilitat escriure i publicar aquestes entrades en un sol bloc (aquest Txerra.info) i dos idiomes, en lloc d’utilitzar, com faig ara, dos blocs diferents (Txerrades, en català, i Txerradas, en castellà).
He demanat ajuda a alguns experts, com ara Juan Antonio Lebrijo (autor de blog.Lebrijo.com, un interessant bloc sobre tecnologies de la informació i comunicacions); companys de llistes de distribució, com el Benjamí Villoslada, autor del sempre excel·lent Bitassa a lloure, i companys de feina, com l’Àngel Parra, la meva primera influència quan vaig començar a jugar amb Linux i Ubuntu, i el Dani González, un tipus fantàstic.
I és en aquest moment, quan demanes ajuda i te l’ofereixen desinteressadament quan descobreixes que aquest company amb el qual parles de la feina, de la família o d’alguna frikada que us agrada a tots dos, doncs també escriu una bitàcola… I no d’ara, no, sinó des de fa més temps que tu.
Són coses que passen: un es creu el melic del món i no és res més que una puça a l’univers d’internet.
Però, a més a més, el d’en Dani no és un bloc qualsevol, no. Es tracta de No puedo creer, un diari on ell i un grup de col·laboradors signen «notícies, gadgets, invents i artefactes per a frikis i geeks», amb molts milers d’entrades diàries.
I encara n’hi ha més: aficionat al (bon) cinema de ciència-ficció, Dani signa els seus posts com Troy. Només li sobra la T per ser Roy (l’actor Rutger Hauer), el líder dels replicants de Blade Runner, la mítica pel·lícula de Ridley Scott. Per això no és estrany que el seu altre bloc de notes, un poc més personal, sigui He visto cosas.
El seu títol prové, naturalment, del monòleg que pronuncia Roy al film: «He vist coses que no creuríeu. Atacar naus cremant més enllà de Orión. He vist llamps C brillar en la foscor prop de la porta de Tanhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir?»
La resposta, humorística, de l’autor del bloc a aquest dubte existencial és: «¡No! És hora de publicar-los aquí o en No puedo creer.»
Estos días estoy batallando con una buena herramienta de publicación de bitácoras, el WordPress.
En realidad me estoy peleando con un plugin de multilenguaje llamado Gengo, creado por Jamie Talbot, que permite con una cierta (teórica) facilidad escribir y publicar estas entradas en un solo blog (este Txerra.info) y dos idiomas, en lugar de utilizar, como hago ahora, dos blogs diferentes (Txerradas, en castellano, y Txerrades, en catalán).
He pedido ayuda a algunos expertos, como Juan Antonio Lebrijo (autor de blog.Lebrijo.com, un interesante blog sobre tecnologías de la información y comunicaciones), compañeros de listas de distribución, como Benjamí Villoslada, autor del siempre excelente Bitassa a lloure, y compañeros de trabajo, como Ángel Parra, mi primera influencia cuando empecé a jugar con Linux y Ubuntu, y Dani González, un tipo estupendo.
Y es en ese momento, cuando pides ayuda y te la ofrecen desinteresadamente cuando descubres que ese compañero con el que hablas del trabajo, de la familia o de algo friki que os gusta a los dos, pues también escribe una bitácora… Y no de ahora, no, sino desde hace más tiempo que tú.
Son cosas que pasan: uno se cree el ombligo del mundo y no es más que una pulga en el universo de internet.
Pero, además, lo de Dani no es un blog cualquiera, no. Se trata de No puedo creer, un diario donde él y un grupo de colaboradores firman «noticias, gadgets, inventos y artilugios para frikis y geeks», con muchos miles de entradas diarias.
Y aún hay más: aficionado al (buen) cine de ciencia ficción, Dani firma sus post como Troy. Sólo le sobra la T para ser Roy (el actor Rutger Hauer), el líder de los replicantes de Blade runner, la mítica película de Ridley Scott. Por ello no es extraño que su otro blog de notas, un poco más personal, sea He visto cosas.
El título del mismo proviene, naturalmente, del monólogo que pronuncia Roy en el filme: «He visto cosas que no creeríais. Atacar naves ardiendo más allá de Orión. He visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tanhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. ¿Es hora de ¿morir?»
La respuesta, humorística, del autor del blog: «¡No! Es hora de publicarlos aquí o en No puedo creer.
Ja fa temps que em barallo amb el meu pare per enganxar-lo a les noves tecnologies, que aprengui a encendre l’ordinador, a iniciar el navegador, a moure’s per internet i a escriure un correu electrònic. L’he animat a apuntar-se a cursets, al costat d’altres joves jubilats com ell. Però les dificultats són evidents.
Una amiga i col·lega, també major, lluita cada dia des de la seva cadira de rodes amb un portàtil i el wi-fi per engegar les activitats d’una associació on col·labora al costat d’altres amics, un d’ells cec, però internauta convençut.
Per això m’ha sorprès que una senyora gallega de 95 anys, la María Amelia, hagi aparegut a les notícies com la blogger (escriptora d’aquestes bitàcores personals) més gran del món: A mis 95.
Encara que literalment no sigui veritat, ja que és el seu nét qui la transcriu («jo parlo i ell tecleja», diu en una entrevista), la veritat és que es reconeix «enganxada» al nou invent: «Em crida l’atenció que m’escriguin molts joves; la gent em té carinyo». I això que al començar deia que el seu nét, «com és molt cutre, m’ha regalat aquest blog». Res de cutre: generositat: el xaval escriu cada dia un grapat de records i opinions de la seva àvia.
Sense ànim de fer comparacions, el meu fill li va regalar al meu pare una pàgina web ja fa un parell d’anys i ja us podeu imaginar com va estar de content el seu avi.
A la nostra societat, amb molta gent gran que pateix d’incomunicació, solitut i abandonament per part nostra, benvingudes siguin iniciatives com la del nét de la senyora María Amelia, la de qualsevol nét que s’estimi els seus avis.
Hace ya tiempo que batallo con mi padre para engancharlo a las nuevas tecnologías, que aprenda a encender el ordenador, a iniciar el navegador, a moverse por internet y escribir un correo electrónico. Le he animado a apuntarse a cursillos, junto a otros jóvenes jubilados como él. Pero las dificultades son evidentes.
Una amiga y colega, también mayor, lucha cada día desde su silla de ruedas con un portátil y el wi-fi para poner en marcha las actividades de una asociación donde colabora junto a otros amigos, uno de ellos ciego, pero internauta convencido.
Por eso me ha asombrado que una señora gallega de 95 años, María Amelia, haya aparecido en las noticias como la blogger (escritora de estas bitácoras personales) más anciana del mundo: A mis 95.
Aunque literalmente no sea así, ya que es su nieto quien la transcribe («yo hablo y él teclea», dice en una entrevista), lo cierto es que se reconoce «enganchada» al nuevo invento: «Me llama la atención que me escriban tantos jóvenes, la gente me tiene cariño». Y eso que al empezar dijera que su nieto, «como es muy cutre, me ha regalado este blog». Pero esa cutrez no es tal: el chaval escribe cada día un puñado de recuerdos y opiniones de sus abuela.
Sin ánimo de hacer comparaciones, mi hijo le regaló a mi padre una página web hace ya un par de años y no saben ustedes lo feliz que se puso su abuelo.
En nuestra sociedad, en la que muchos ancianos sufren de incomunicación y de abandono por nuestra parte, bienvenidas sean iniciativas como la del nieto de la señora María Amelia, la de cualquier nieto que quiera a sus abuelos.
