En el continuo goteo de personas que desembocan en el desempleo, los periodistas no somos una excepción.
Los últimos en sumarse al paro han sido los colegas del diario gratuito ADN, pero en estos momentos están en peligro los puestos de trabajo del diario Público, en concurso de acreedores (eufemismo de la suspensión de pagos), y buena parte de los de El Punt – Avui, que luchan contra la amenaza de otro ERE (eufemismo de despido masivo).
Hasta MC, la editora de revistas como Penthouse, El mundo de la mountain bike, Ciclismo en ruta y F-1 Racing ha anunciado también una suspensión de pagos.
Es cierto que en época de bonanza económica han nacido nuevos medios de comunicación que han querido participar del gran pastel de los ingresos publicitarios. Y también que ahora, en recesión y con nuevas fuentes de información gratuitas, ese pastel son sólo unas migas a repartir.
¿Supone eso la desaparición del periodismo?
Yo creo que no. La información bien elaborada y bien explicada siempre serà necesaria. El problema estriba en quién paga por realizar esa información. Nosotros y nuestros impuestos son los que, parcialmente, pagamos la de los medios de comunicación públicos. Ahora bien, pocas veces (o ninguna) la radio y la tele estatales o autonómicas son independientes del Gobierno de turno.
En cuanto a los medios privados, los empresarios que hay al frente de los mismos pretenden, como es lógico, hacer rentables sus negocios.
Pero ¿cuándo ha sido negocio la información independiente, la que no depende de los mercados, de los partidos o del poder?
Nunca.
El otro problema es que el ciudadano probablemente no siente la necesidad de pagar por ser informado con independencia. La prensa gratuita (falsamente gratuita, porque también vive de la publicidad) y el vocerío indiscriminado en internet no han ayudado ni ayudan. Esa es una tendencia que hemos de intentar cambiar ofreciendo más calidad que cantidad. Mejorando los productos, no haciendo las mismas cosas que los demás.En el continu degoteig de persones que desemboquen en la desocupació, els periodistes no en som una excepció.
Els últims a sumar-se a l’atur han estat els companys del diari gratuït ADN, però en aquests moments estan en perill els llocs de treball del diari Público, en concurs de creditors (eufemisme de la suspensió de pagaments), i bona part dels d’El Punt – Avui, que lluiten contra l’amenaça d’un altre ERO (eufemisme d’acomiadament massiu).
Fins i tot MC, l’editora de revistes com Penthouse, El mundo de la mountain bike, Ciclismo en ruta i F-1 Racing ha anunciat també una suspensió de pagaments.
És cert que en època de bonança econòmica han nascut nous mitjans de comunicació que han volgut participar del gran pastís dels ingressos publicitaris. I també que ara, en recessió i amb noves fonts d’informació gratuïtes, aquest pastís són només unes engrunes a repartir.
Suposa això la desaparició del periodisme?
Jo crec que no. La informació ben elaborada i ben explicada sempre ha estat necessària. El problema rau en qui paga per realitzar aquesta informació. Nosaltres i els nostres impostos són els que, parcialment, paguem la dels mitjans de comunicació públics. Ara bé, poques vegades (o cap) la ràdio i la televisió estatals o autonòmiques són independents del Govern de torn.
Pel que fa als mitjans privats, els empresaris que hi ha al capdavant pretenen, com és lògic, fer rendibles els seus negocis.
Però quan ha estat negoci la informació independent, la que no depèn dels mercats, dels partits o del poder?
Mai.
L’altre problema és que el ciutadà probablement no sent la necessitat de pagar per ser informat amb independència. La premsa gratuïta (falsament gratuïta, perquè també viu de la publicitat) i la cridòria indiscriminada a internet no han ajudat ni ajuden. Aquesta és una tendència que hem d’intentar canviar oferint més qualitat que quantitat. Millorant els productes, no fent les mateixes coses que els altres.
Etiqueta: ADN
Normalment no llegeixo gaire la Lucía Etxebarria, però en unes hores ho he fet per partida doble. Glub.
1. Ahir a la nit, després de la feina –els periodistes treballem sovint en diumenge i sense importar que sigui Sant Joan–, vaig donar un cop d’ull al Magazine dominical de La Vanguardia. De sobte vaig veure un titular que em va fer llegir l’últim article de l’escriptora: «La gran estafa del carnet de conducir».
Com acabo de patir tal desgràcia en carn del meu fill, no vaig poder deixar d’aplaudir-la. Entre d’altres coses, diu: «El fet que (…) el resultat de l’examen pràctic depengui d’uns funcionaris examinadors la decisió dels quals no es pot impugnar i el criteri dels quals sembla tan arbitrari com inapel·lable; el fet que quan un alumne suspèn hagi de tornar a pagar un mínim de vuit classes, a 25 euros cadascuna (… fa) que molts ens preguntem quin és el control cap a aquests funcionaris i les seves decisions, i per què ningú vigila que les seves bones relacions amb les autoescoles no passin d’això i no hagi interessos ocults que engrandeixin les arques dels uns i dels altres. Jo de moment, estic pensant seriosament a muntar una Associació de Víctimes de les Autoescoles».
2. Avui, mentre prenia un cafè al bar, l’he tornat a veure a la contraportada del diari gratuït ADN. Amb el títol de «Se busca famoso», diu: «Després de enterarme que Maite Zaldívar ha cobrat 200.000 euros per la seva intervenció en dos programes del cor i que Raquel Mosquera s’ha embutxacat uns 70.000 de l’ala, que és bastant més, en els dos casos, del que jo guanyo a l’any per asseure’m devant l’ordinador a escriure articles com aquest i novel·les de 500 pàgines, he decidit inserir en aquest espai el següent anunci: “Dona viscuda i mal parlada, de verb àgil i físic no espectacular però sí fotogènic, que donaria bé en un plató, amb àmplia experiència en temes de maltractament, infidelitats, sexe i drogues, busca famós de pelatge dubtós però d’alt caché, a poder ser corrupte, per organitzar muntatge. Repartiment de guanys al cinquanta per cent.»
Jo m’apunto a les dues coses.
No suelo leer a Lucía Etxebarria, pero en unas horas lo he hecho por partida doble. Glub.
1. Ayer noche, después del trabajo –los periodistas solemos trabajar en domingo y sin importar que sea San Juan– echaba una ojeada al dominical de La Vanguardia. Y de repente vi un titular que me hizo leer el último artículo de la escritora: «La gran estafa del carnet de conducir».
Como acabo de sufrir tal desgracia en carne de mi hijo, no pude dejar de aplaudirla. Entre otras cosas, afirma: «El hecho de que (…) el resultado del examen pŕactico dependa de unos funcionarios examinadores cuya decisión no se puede impugnar y cuyo criterio parece tan arbitrario como inapelable; el hecho de que cuando un alumno suspende tenga que volver a pagar un mínimo de ocho clases, a 25 euros cada una (… hace) que muchos nos preguntemos cuál es el control hacia esos funcionarios y sus decisiones, y por qué nadie vigila que sus buenas relaciones con las autoescuelas no pasen de eso y no haya intereses ocultos que engrosen las arcas de unos y otros. Yo de momento, estoy pensando seriamente en montar una Asociación de Víctimas de las Autoescuelas»
2. Hoy, mientras me tomaba un café en el bar, la he vuelto a ver en la contraportada del diario gratuito ADN. Con el título de «Se busca famoso», empieza su texto así: «Después de enterarme de que Maite Zaldívar ha cobrado 200.000 euros por su intervención en dos programas del corazón y de que Raquel Mosquera se ha embolsado unos 70.000 del ala, que es bastante más, en los dos casos, de lo que yo gano al año por sentarme frente al ordenador a escribir artículos como éste y novelas de 500 páginas, he decidido insertar en este espacio el siguiente anuncio: “Mujer vivida y mal hablada, de verbo ágil y físico no espectacular pero sí fotogénico, que daría bien en un plató, con amplia experiencia en temas de maltrato, infidelidades, sexo y drogas, busca famoso de pelaje dudoso pero de alto caché, a poder ser corrupto, para organizar montaje. Reparto de ganancias al cincuenta por ciento.»
Yo me apunto a las dos cosas.
