Aquest diumenge, per raons professionals, vaig estar immers en l’emissió televisiva de La Marató solidària de TV-3, en favor dels malalts amb lesions medul·lars adquirides. El resultat ha estat una impressionant recaptació, que parla molt de com és el poble català.
Curiosament, fins ahir mateix no vaig llegir una molt interessant carta sobre el tema que fa referència el titular.
Es titula «La cadena de la solidaritat» i la signa Aritz Cirbián (és el meu fill, però aquesta dada no és l’important en aquest cas).
Us la deixo aquí tal qual, perquè és una qüestió que m’havia passat desapercebuda i que ell ha sabut encaixar en aquests moments en que se’ns omple la boca de la paraula solidaritat.
S’ha publicat en un diari català i també al seu propi web .

Aquest darrer diumenge, la cadena Intereconomía va fer la seva pròpia marató solidària contra l’atur amb una recaptació d’uns 700.000 €, i això els va omplir d’orgull solidari.
El mateix dia els catalans vam donar més de deu vegades la xifra d’Intereconomía (més de 7 milions d’euros) per a que la Fundació de la Marató de TV3, la televisió pública de Catalunya, els invertís en investigar les malalties i lesions medulars i cerebrals. I això ens va omplir d’orgull solidari.
Fins aquest any 2010, perquè és possible que el nou parlament la derogui, gràcies a l’Impost de Successions, a Catalunya es recaptaven almenys 100 vegades més del que va recaptar la Marató de TV3. Sí, ho han entès bé: 700 milions d’euros.
I jo em pregunto on és l’orgull solidari d’aquest 5% més ric de la nostra societat, que des d’aquest any 2010 són els únics que paguen aquest impost, i que tantes ganes tenen de fer-lo desaparèixer.
Se n’adonen de quantes polítiques socials, quanta investigació i desenvolupament, quanta cultura, quanta inversió podríem mantenir si cada any recaptéssim 100 vegades el que va recaptar la Marató de TV3?
Jo me n’he adonat, i no vull veure com desapareix.