Ver a un responsable político no contestar a un periodista es habitual, verlo directamente no hacerlo ante unas cámaras de televisión lo es menos.
Los periodistas de a pie ya están acostumbrados a los desplantes, a las puertas cerradas.
Las negativas suelen ser de diversa intensidad. Los sucesivos gobiernos del PP ya nos han acostumbrado a ello: desde ruedas de prensa sin preguntas al menosprecio directo.
En el fondo, qué somos los periodistas sino moscas cojoneras que tocan las narices al poder.
Ayer, en el Salvados dedicado a investigar el accidente del metro de Valencia, Jordi Évole nos representó a todos los periodistas tanto en el proceso de investigar como en la frustrante sensación de no encontrar más que una sonrisa meliflua y silenciosa de quien tiene muchas respuestas que ocultar.
Y es que el poder te ignora… salvo si le sirves.

Veure un responsable polític no contestar a un periodista és habitual, veure-ho directament no fer-ho davant unes càmeres de televisió ho és menys.
Els periodistes de a peu ja estan acostumats als menyspreus, a les portes tancades.
Les negatives solen ser de diversa intensitat. Els successius governs del PP ja ens han acostumat a això: des rodes de premsa sense preguntes al menyspreu directe.
En el fons, què som els periodistes sinó mosques colloneres que toquen els nassos al poder.
Ahir, al Salvados dedicat a investigar l’accident del metro de València, Jordi Évole ens va representar a tots els periodistes tant en el procés d’investigar com en la frustrant sensació de no trobar més que un somriure mel·líflu i silenciós de qui té moltes respostes que amagar.
I és que el poder et ignora … excepte si li serveixes.