Va haver una època que Pink Floyd era el més del rock simfònic i vaig col·leccionar els seus discos fins a The Wall, quan els poderosos egos d’en Roger Waters i en David Gilmour van entrar en col·lisió. Fins i tot vaig arribar a estar en el concert de Sarrià en l’any de l’àvia. És l’edat, senyors.
Per això, quan l’altre dia en Waters va tocar a Barcelona, vaig recordar una de les peces clau del disc The Dark Side of the Moon.
Era Time, temps. I aquesta part que diu: «Home, home again. / I like to be here when I can / And when I menja home cold and tired / Its good to warm my bones beside the fire» (A casa, a casa una altra vegada. M’agrada estar aquí quan puc. I quan vinc a casa gelat i cansat, és bo escalfar-se els ossos al costat del foc»).
Nostàlgia, pura nostàlgia… i això que Waters la va escriure fa ja 35 anys.
Nostàlgia
Deja una respuesta
Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.
Coi, s’hem va passar. Quina ràbia … em ves agradat molt escoltar-lo. Soc un seguidor de Pink Floyd, per mi el millor grup de rock simfònic del segle XX.El Mur, amb els anys, es convertirà amb un opera tant coneguda i tan clàssica com la que més.Espero que algun any els integrants del grup tornin tocar junts. Sembla difícil, però si ho ha fet The Police per que no ells.Tot i que per separat son igual de bons, el so és inconfusible. És Pink Floyd.