Avui, quan m’he despertat i he tornat a veure els gràfics que diaris i televisions mostraven els resultats electorals, he vist una immensa marea blava que cobria més de mig espectre parlamentari català, amb el mentó prominent de CiU a la cap i el PP de Alicia Sánchez Camacho a continuació, sense oblidar que la xenòfoba Plataforma per Catalunya s’ha quedat a les portes de l’hemicicle amb 75.000 vots i un 2,42%.
Però us deixo algunes reflexions més.
M’alegro que la participació hagi pujat una mica i frec el 60%, però em preocupa i molt que dos milions de persones no hagin anat a votar. Atenció també als 92.000 vots en blanc: un toc per a tots els partits, encara que al final no hi compten.
Espero que el PSC s’adoni que bona part dels vots que van fer president a José Montilla provenien de la facció C i no tant de la S. La poc elegant manera de deixar de banda a Pasqual Maragall i a Ciutadans pel Canvi que li donava suport, ha passat factura al PSC. Aquest col·lectiu que va recolzar un canvi del pujolisme al catalanisme socialdemòcrata i centrista o ha votat a Mas o s’ha quedat a casa. I què dir dels treballadors que habitualment votaven socialista? A qui votar si han estat els més traïts?
Ho sento per Iniciativa per Catalunya Verds (quina sigles més llargues!), encara que en Joan Herrera potser és qui menys ha perdut d’un tripartit que no ha sabut explicar en cap moment el que han fet (i han fet coses bé, tot i el soroll ambiental ) durant aquests anys.
Pel que fa a l’entrada del partit de Joan Laporta, l’expresident del Barça, no crec que hagi de suposar cap gir independentista al conjunt de Catalunya. Al contrari. En l’anterior etapa, amb Esquerra Republicana en el Govern, n’hi havia més parlamentaris declaradament sobiranistes que ara. I, la veritat, no veig a CiU declarant la independència en aquests moments, amb l’empresariat català darrere demanant-li que es deixi de tonteries i apliqui els plans d’ajust a peu de la lletra.
Espero que Artur Mas i CiU ho facin bé, perquè d’això depenen moltes coses a Catalunya i també a Espanya.
Perquè, no ens enganyem: quan Mariano Rajoy guanyi, veurem quina posició adopta el PP pel que fa a Catalunya i quina serà la resposta de la coalició nacionalista.