Maite

Per a mi, aquest nom sempre estarà associat al de Maite Cebrián, a qui avui donem l’últim adéu al Tanatori de les Corts de Barcelona. Ahir era un dia gris, trist, i el cel plorava.
Va ser una de les primeres amigues que vaig conèixer a Barcelona, ​​cap a finals de 1977. Ella tenia llavors 37 anys, més o menys els del retrat que us mostro, i ja era tot un exemple de superació.
Simpàtica, amb caràcter, bona gent, Maite era la minusvàlida més vàlida que he conegut mai. Hi havia qui només veia la seva cadira de rodes o els seus bastons. A Hollywood haguessin fet ja una pel·lícula amb la seva vida.
Durant molts anys va ser telefonista a la SER («Ràdio Barcelona, ​​diguim») i allí va seguir al mateix temps que es presentava a les proves d’accés a la Universitat per a majors de 25 anys i entrava després a la Facultat de Periodisme de l’Autònoma de Bellaterra. No va deixar d’anar a classe ni un sol dia. Era del torn de tarda, perquè a primera hora del matí ja estava com un clau a la ràdio, treballant. A l’estiu de 1982 va obtenir el títol de Periodisme a la vegada que un grapat d’estudiants, com jo mateix, que seguim sent amics seus des de llavors, fa més de 30 anys.
Parlar de la Maite és parlar també d’en Francesc, del doctor Alcaraz, gran odontòleg ben conegut entre periodistes, actors i gent de l’espectacle, que anem a la seva consulta a hores intempestives.
És qui apareix al darrere de la cadira, que empenyia fa uns anys el meu fill, Aritz, en aquesta altra foto, cap a finals dels anys 90.
Avui tots l’acompanyem en la seva tristesa.