M’he creuat amb un veí carregat de regals i he fet el típic comentari sobre aquestes dates i la necessitat de comprar o no regals.
Fa dies que en una de les llistes de discussió en la qual participo amb assiduïtat també hem tocat el tema amb un èxit de participació inusual: unes 160 intervencions!
Cert que el tema de les creences religioses, a favor i en contra, han alimentat bona part de la polèmica.
La discussió la va iniciar l’Alfons Dolsa, alma mater del Museu de les Papallones de Catalunya, amb una pregunta clau: «Per què hem de gastar mes per aquestes èpoques, hem de comprar ara coses que potser mai serviran, hem d’encendre més llums i llençar mes deixalles?»
La conclusió a la qual he arribat és que gairebé tots seguim un ritual que no ens acaba de satisfer, el de comprar regals perque toca, però que acomplim potser empesos per un impuls contradictori: el consumisme que ens envolta i el fet d’intentar fer feliços a qui ens envolten mitjançant un detall més o menys útil.
En Toni Dalmau, també periodista i autor del Diari de l’Absurd, ho expressava d’allò més bé en la seva intervenció: «La relació directa entre la creença i la celebració d’aquestes festes ha quedat del tot diluïda i en bon nombre de casos és inexistent. Es tracta d’un còctel trampós integrat per una part de tradició, una altra de relacions socials (bàsicament familiars) i una tercera part de febre consumista. El més fotut de tot és que costa refusar aquest beuratge i enviar al barman a prendre pel sac. Si ho fas, hi ha el risc de fer sentir malament a pares, a avis, a la gent que, en definitiva, ho ha celebrat tota la vida. Canviar de beguda és un procés lent…»
I en Toni afegia: «En realitat, aquestes festes són una trampa fins i tot els dies que no tenen una lligam directe amb la religió. Per què cony ens hem de sentir obligats a celebrar en família o amb la colla d’amics la nit de cap d’any? Per què ens sentim malament nosaltres mateixos –tan racionals que volem ser– només de pensar en la possibilitat de quedar-nos sols a casa aquelles hores? Tenim terror a escoltar com ho celebren els veïns de casa? Tenim pànic a intuir com cauen de lluny les dotze campanades sense posant-se cap gra de raïm a la boca? Ens fa por sentir-nos solitàriament excèntrics enmig de l’univers? Són collonades sentimentals?»