La que s’ha armat amb algun dels articles que el crític de cinema Carlos Boyero ha signat aquests dies a El País, des de la Mostra de Venècia.

Llegeixo via Judith Vives y su Espai Isidor que un grup important de gent del cinema (192 a l’hora d’escriure aquest post) va publicar dissabte un text, a la secció de cartes al director del citat diari i també en aquest bloc, on qui vulgui es pot solidaritzar amb ells, en el que entre d’altres coses es diu que una vegada més, «El País dóna compte del desenvolupament d’un dels principals festivals cinematogràfics desdenyant gairebé tot el que en ells s’ofereix d’innovador o arriscat, i propagant la idea que la major part de l’anomenat cinema d’autor que avui es fa en el món no té interès [… Boyero] a més de reiterar-nos dia rere dia el seu immens avorriment, no ha tingut cap objecció a pregonar el seu abandonament de la projecció de l’última pel·lícula d’Abbas Kiarostami».
No exerciré de corporativista, perquè jo també he estat a l’altra banda d’una càmara i sé el que costa aixecar una pel·lícula, un curt, el que sigui, en aquest món tan poc donat a recolzar els experiments culturals.
Però ens estem carregant el cinema d’autor per dir que ens avorreix tant una pel·lícula que hem abandonat la sala abans d’acabar la projecció?
Senyors, per favor! Que el cinema també és espectacle de fira i ens podem divertir amb Mamma mía! –como escrivia l’altre dia la Maruja Torres— o pensar que l’últim Indiana Jones és un frau perquè ens esperavem més del Spielberg i companyia.
Creuen els signants –entre els quals es compten els meus admirats Erice i Guerín– que tan important és l’opinió d’un crític? Perquè, en definitiva, estem parlant d’opinions personals, encara que les publiquem en un diari o les exposem en una ràdio o una tele.
Boyero rares vegades és diplomàtic en els seus escrits. Potser per això agrada a tanta gent.