Aquest matí ens hem acomiadat d’en Jordi, un amic, germà d’un amic, company de treball. Va morir diumenge, de matinada. Tenia 42 anys.
En els últims temps n’hi ha hagut més: Jero, Juan Manuel, Ana… Quan un es fa gran, la llista s’allarga.
En l’adéu d’en Jordi han sonat Lennon, Llach, Serrat… Cançons que li agradaven i que deixaven un pòsit de tristesa en els nostres cors.
Era un bon aficionat a la fotografia, millor que molts professionals, i va començar a penjar en el Flickr les seves primera fotos fa tres o quatre anys, armat amb una Canon PowerShot, i amb el sobrenom de Pinguino.
Fotos excel·lents, màgiques, quotidianes, misterioses. I al costat d’elles, quines demolidores paraules: «Intentàvem avançar però la desraó havia esborrat el camí»; «Llibertat és seguir cantant quan els músics ja se n’han anat»; «Les contradiccions no caben a la boca de qui calla»; «Mai serem com sempre»; «Tan sols els necis s’atreveixen a cantar cançons sense lletra».
La seva última foto és la imatge d’aquest post. I la frase que va escriure com a títol, va ser aquesta: «Tots arribem però cap ens quedem».
Espero que ara mateix estiguis cantant amb el Lennon això d'»Imagine there’s no heaven. It’s easy if you try. No hell below us. Above us only sky… «