Jacko

Ha desaparegut en Michael Jackson i em passa com amb la Diana Spencer, lady Di: no sento cap emoció especial.
En canvi, sí vaig lamentar, fa uns dies, la mort d’en Vicenç Ferrer. La seva pèrdua afecta milions de persones, però no produeix beneficis comercials a cap indústria, al contrari del que passarà amb Jacko: segur que els seus discos desapareixeran en menys que canta un gall de les prestatgeries de les botigues de música i farà guanyar diners a seva discogràfica després de mort.
Hi ha qui diu que Jackson era un geni, un gran lletrista i compositor. No ho dubto, encara que no era sant de la meva devoció. La seva extravagant personalitat tampoc m’ajudava.
De totes maneres, m’he ficat a Youtube per veure el que feia. Al canal oficial del cantant he trobat d’entrada seva Thriller i m’ha tornat a agradar (un vídeo vist per més de 40 milions de persones), com m’agraden alguns dels seus altres grans videoclips, en especial el simbòlic Black or white.
Però crec que és bo recordar també que darrere d’ells havia grans noms del cinema, com ara John Landis (ara de capa caiguda) i Martin Scorsese, autors d’aquestes magnífiques peliculetes musicals.