L’editorial RBA acaba de publicar (i presenta aquesta setmana) el llibre Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias, de Jacinto Antón, un dels periodistes més interessants i que millor escriuen actualment.
Jacinto no pertany a l’anomenada elit de reporters de guerra o de successos ni als corresponsals polítics, sinó a aquesta peculiar raça de cronistes que escriuen sobre temes culturals de manera que resultin divertits i amens per al lector. Tot un art. 

Fa uns dies em vaig trobar amb ell i em va dir, com excusant-se, que aquest llibre és només un recull de les cròniques i reportatges que ha anat publicant en el diari El País. «Perfecte! –li vaig dir, rient–. Així no hauré de seguir guardant els retalls de paper dels teus articles». 
El seu company Agustí Fancelli, li entrevista avui mateix a les pàgines de Catalunya del seu diari, amb una foto en la qual Carles Ribas el retrata amb el casc d’aviador de la portada del llibre. 

Tot això podria semblar petulant si Antón no ho revista d’una comicitat desternillante. «El periodisme del jo només pot ser autoirònic. Si et prens seriosament a tu mateix, estàs perdut. En aquest ofici coneixes a tanta gent realment bona [cita Kantor i Popper entre els que més li han impressionat] que no et queda més que relativitzar i tractar d’escriure el millor que sàpigues.

Per acabar, us afegeixo un parell d’apunts més. 
Un, del Llàtzer Moix a La Vanguardia de fa dos o tres setmanes, titulat Aventures. 

«Pel que fa a allò formal, Antón ens serveix les seves històries embolicades en prosa acuradíssima i humor autoparódico. Són una invitació, sense igual a la premsa espanyola, a la curiositat, el valor i l’esperit que fa poc presidien el dia a dia i que, en aquest present de videojocs, semblen haver desaparegut «.

L’altre és d’un agut articulista on line, Xavier Rius, director del confidencial E-noticies, a qui poques vegades he vist parlar tan bé d’algú. 

«Amb Jacinto Antón em passa un estrany fenomen meteorològic: una força superior em fa retallar i guardar els seus articles com si fossin veritables obres d’art més properes a la literatura que no pas al periodisme. Aquesta conducta obsessiva compulsiva em passa amb molts pocs altres articulistes «

No em estenc més, perquè només us animo, estimats lectors, a comprar ia gaudir dels seus textos tant com jo mateix.