Aquest diumenge, la directora de cinema Isabel Coixet ha escrit al suplement Dominical de El Periódico un entranyable article en el que relata la seva amistat amb l’actriu i realitzadora argentina Julia Solomonoff.
Vull situar el tema per a comentar una frase, que l’editor del citat suplement també ha destacat: «Fer cinema és de les poques coses per les quals val la pena donar-ho tot».
La frase, crec, té un punt de nostàlgia.
Reconeguda i premiada ara, Coixet va estar a punt de no fer més cinema a causa d’un inici frustrant, com ella reconeix: al 1989 va rodar Massa vell per a morir jove, una pel·lícula amb alguns dels ingredients del seu cinema posterior, però amb greus errors de guió i de repartiment. Una època en la que jo mateix vaig rodar el meu primer i únic curtmetratge, Potser no sigui massa tard, amb similars problemes que el llargmetratge d’Isabel Coixet.
La realitzadora havia fet publicitat, un terreny al que va tornar i que li va donar i li segueix donant més ingressos que el cinema, però que li ha permès aprendre i finançar les seves posteriors pel·lícules… algunes, notables, i altres, no tant.
Però és en aquest punt on envejo a l’Isabel Coixet: la seva valentia, la seva capacitat per a superar l’escull d’aquest primer ensopec i seguir, «enmig de les procel·loses aigües del món del cinema, en que s’ofeguen tantes bones intencions, tants talents i idees desaprofitades».