Fa ja uns dies que vaig veure al cinema l’esplèndida, emotiva pel·lícula El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), una joia més de les quals elabora des de fa anys el director britànic Ken Loach.
El seu protagonista és Cillian Murphy, el mateix actor de Desdejuni en Plutó (Breakfast on Pluto), d’en Neil Jordan. En aquesta última, Murphy interpreta un personatge en les antípodes del jove doctor i guerriller republicà irlandès de la primera, encara que –per a mi– ambdós films comparteixen molt més del que sembla a primera vista.
Em referia a El vent… perquè és una història que em va fer plorar. No acostumo a fer-lo. Potser a causa del meu antic ofici de crític de cinema i ocasional realitzador, la qual cosa m’ha facilitat una cuirassa necessària per a assolir distanciar-me una mica.
En dos moments de la pel·lícula, sense saber molt bé per què, se’m van saltar les llàgrimes: un, el primer, quan Murphy es converteix en executor; un altre, quan és executat. Qui l’hagi vist, situarà les escenes, i qui no ho hagi fet, espero no espatllar-los la trama, perquè el desenllaç és previsible.
Però, la veritat és que els sentiments que la pel·lícula ha provocat en mi vénen no només de la història, política però sense discursos polítics, centrada en una petita comunitat d’irlandesos rebels, sinó també d’alguns paral·lelismes que Loach em va fer sentir en relació al País Basc.
Tant de bo el nostre procés de pau arribi a bon terme sense més guerres, sense més cainisme.