Ahir a la nit vaig anar a la sala Villarroel a veure Íncubo, la nova obra de teatre que s’estrena en aquesta sala de l’Eixample barceloní.
M’havia convidat la Trina Milán, animadora cultural, defensora i difusora de qualsevol avanç en la xarxa, amb un argument contundent: «Serà una experiència innovadora, única a Europa».
En efecte, un centenar de persones relacionades amb les eines socials a internet (blocaires, facebookaires, twitters) vam tenir el privilegi de «retransmetre» en temps real les nostres sensacions mentre els quatre actors de l’obra (a destacar la tasca del més veterà, Lluís Villanueva) la representaven sobre l’escenari.
Les pantalletes dels smartphones brillaven per tot arreu i les piulades, els tweets, s’anaven succeint (podeu llegir-los en Twitter.com seguint el classificador o hashtag #incubo).
Sincerament, jo no ho vaig fer. Al meu Nokia li fallava la connexió wifi (l’he de jubilar) i la deformació professional em porta a veure l’espectacle, primer, i opinar després.
Sobre l’obra puc dir que és original, perquè es tracta d’un tema típic i tòpic del cinema de terror, entre el psicològic i el gore, però molt poc habitual en l’escena teatral: Íncubo part d’una excusa argumental tan inversemblant com increïble (un «simple Macguffin, en paraules del propi Mañas): una noia de 16 anys ofereix sexe a un home de 40 a canvi del primer número d’un còmic molt difícil de trobar. Després de passar la nit junts, el tipus es desperta en calçotets i en mans d’un parell d’amics de la joveneta.
El títol fa referència a una espècie de dimoni, follet o ser maligne, sobre el qual podeu trobar una explicació
a la Wikipedia, que és capaç de posseir a una dona mentre dorm.
Amb multitud de referències cinèfiles, des de David Lynch (influència confessa l’autor i director de l’obra, Àlex Mañas) fins a El proyecto de la Bruja de Blair i elements enxampats del Mystic River de Clint Eastwood, sense oblidar unes quantes incursions al món dels contes del gènere (segur que Mañas li ha donat un cop d’ull a Vladímir Propp), la peça teatral provoca sensacions similars a les d’un film del gènere, algunes de les quals es troben reflectides en els tweets de ahir a la nit.
Què hi ha d’original en això? Pel que fa a l’aspecte teatral, jo crec que res, perquè no hi ha interactivitat entre públic i internautes i actors, sinó comentaris dels primers que transcendeixen al lloc per ser llançats a la xarxa. Si hi ha originalitat i molta oportunitat (o oportunisme, si es vol) pel que fa al fet que ha estat una nova forma de publicitar una obra, com ho està sent de molts altres productes. En aquest sentit, com a maniobra de màrqueting i comunicació, mereix un aplaudiment per als seus responsables. Estem, com va assenyalar amb encert el col·lega mataroní Jesús Gonzàlez Notario, es simple i senzillament el boca-orella 2.0.