Hi ha vegades en què un, professionalment, es veu obligat a redactar una notícia que no li agradaria escriure. Passa molt quan es tracta d’un òbit.
No era aquest el cas. Va passar la vigília de Nadal i em van demanar que parlés d’Iñaki Gabilondo, un monstre de la ràdio espanyola que no ha tingut gaire sort en el seu últim pas per la televisió. Un informatiu d’autor, un telediari reflexiu té poc èxit enmig de l’embolic d’escàndol i vísceres al fet que, llevat d’honroses excepcions, ens té acostumada la tele espanyola.
Vaig tenir l’honor de parlar amb ell, poc abans del seu comiat de CNN+, i després de veure’l com ho feia.
Podeu llegir el meu article a El Periódico, així com el que va publicar el diari El País, el dia de Nadal.
Va ser sobri, com em va dir que seria, i va aguantar el tipus. I el més important: mantenir la flama de la passió per aquest ofici anomenat periodisme.
Volem entendre el que passa al nostre voltant i explicar als nostres lectors, oients o telespectadors. El de menys és on ho fem: a internet, en un diari, en una ràdio o en una televisió. Aquí seguirà Iñaki Gabilondo, que no es retira del periodisme. Aquí seguim i seguirem molts altres companys.
Per cert: en lloc d’informació de qualitat durant 24 hores hi haurà Gran hermano tot el dia (almenys així ho publica El Mundo).