Me apasiona la política y tuiteo a menudo sobre la actualidad, aunque no me dedico a esta parcela informativa. Supongo que tendría que hacer un esfuerzo añadido y meterme mi opinión en el bolsillo si me dedicara a ella.
Pero desde hace años trabajo en las áreas de cultura, espectáculos y televisión, en teoría menos serias que las grandes áreas del periodismo (internacional, política, economía) y menos popular que los deportes, por supuesto.
Digo en teoría, porque para mí es necesario informar con total rigurosidad y aplicar el mismo nivel de calidad sobre la última historieta de Francisco Ibáñez que si  hablara de la prima de riesgo. O sobre la muerte de Miliki, noticia de hoy mismo.
Esta última me hace llorar y con el último tebeo de Mortadelo me parto de risa. A la mayoría de la población le pasa igual, qué se le va a hacer.
Os decía que tuiteo bastante y escribo menos en este espacio. Anoche, durante el debate entre los siete cabeza de lista de los diferentes partidos catalanes, hubo más de 20.000 tuits. Unos 10 fueron míos y retuiteé unos 20 más. Como han reconocido otros muchos colegas, Twitter casi ha matado a los blogs; o al menos los ha herido. No tengo tanto tiempo como antes para escribir un artículo con cara y ojos. En cambio, lanzar a ese patio de vecinos mundial que es Twitter una frase ajustada y que te aplaudan con varios retuiteos e incremento de seguidores hace aumentar la autoestima de forma más inmediata que con las entradas de lectores en el blog.
Todo este rollo viene a cuento de mi posicionamiento ante las próximas elecciones autonómicas: no pienso votar al Partido Popular ni a Convergència i Unió. Ni el PP es España ni CiU es Catalunya. Como decía no hace mucho Willy Toledo, actor odiado por todos los sectores de la derecha española y más allá: la cuestión es votar contra quienes  me pisan el cuello aquí o en Madrid.
Por eso quiero advertir del peligro de esa increíble polarización de la intención de voto que está apereciendo en Catalunya y que puede dar lugar a un efecto perverso: Artur Mas podría aglutinar los votos de muchos ciudadanos que le ven como salvaguarda de un futuro soberanista mientras que Alicia Sánchez Camacho y el PP catalán atraerían las miradas de quienes quieren seguir unidos a España. O sea, que la mayoría de los catalanes estarían votando por partidos de derecha, pensando más en las banderas que en la justicia social.
Y aquí es donde entran en juego los muchos, muchísmos votantes hartos de la situación actual e indecisos sobre su poder real en las urnas.
No dejemos que nos manejen. No nos quedemos en casa. Hay muchas cosas que podemos cambiar y nuestro voto puede ayudar.

M’apassiona la política i piulo sovint sobre l’actualitat, tot i que no em dedico a aquesta parcel·la informativa. Suposo que hauria de fer un esforç afegit i ficar-me la meva opinió a la butxaca si em dediqués a ella.

Però des de fa anys treball en les àrees de cultura, espectacles i televisió, en teoria menys serioses que les grans àrees del periodisme (internacional, política, economia) i menys popular que els esports, és clar.

Dic en teoria, perquè per a mi és necessari informar amb total rigor i aplicar el mateix nivell de qualitat sobre l’última historieta de Francisco Ibáñez que si parlés de la prima de risc. O sobre la mort d’en Miliki, notícia d’avui mateix.

Aquesta última em fa plorar i amb l’últim còmic de Mortadelo em faig un fart de riure. A la majoria de la població li passa igual, què hi farem.

Us deia que piulo bastant i escric menys en aquest espai. Ahir a la nit, durant el debat entre els set cap de llista dels diferents partits catalans, va haver-hi més de 20.000 piulades. Unes 10 van ser meves i vaig repiular unes 20 més. Com han reconegut molts col·legues, Twitter gairebé ha matat els blocs, o si més no els ha ferit. No tinc tant de temps com abans per escriure un article amb cara i ulls. En canvi, llançar a aquest pati de veïns mundial que és Twitter una frase ajustada i que t’aplaudeixin amb diversos retuiteos i increment de seguidors fa augmentar l’autoestima de manera més immediata que amb les entrades de lectors al bloc.

Tot aquest rotllo ve sobre el meu posicionament davant les properes eleccions autonòmiques: no penso votar el Partit Popular ni Convergència i Unió. Ni el PP és Espanya ni CiU és Catalunya. Com deia no fa gaire Willy Toledo, actor odiat per tots els sectors de la dreta espanyola i més enllà: la qüestió és votar contra els que em trepitgen el coll aquí o a Madrid.

Per això vull advertir del perill d’aquesta increïble polarització de la intenció de vot que està apereciendo a Catalunya i que pot donar lloc a un efecte pervers: Artur Mas podria aglutinar els vots de molts ciutadans que el veuen com a salvaguarda d’un futur sobiranista mentre que Alicia Sánchez Camacho i el PP català atraurien les mirades dels que volen seguir units a Espanya. És a dir, que la majoria dels catalans estarien votant per partits de dreta, pensant més en les banderes que en la justícia social.

I aquí és on entren en joc els molts, muchísmos votants farts de la situació actual i indecisos sobre el seu poder real a les urnes.

No deixem que ens manipulin. No ens quedem a casa. Hi ha moltes coses que podem canviar i el nostre vot pot ajudar-hi.