El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: CiU

El peligro de estas elecciones

Me apasiona la política y tuiteo a menudo sobre la actualidad, aunque no me dedico a esta parcela informativa. Supongo que tendría que hacer un esfuerzo añadido y meterme mi opinión en el bolsillo si me dedicara a ella.
Pero desde hace años trabajo en las áreas de cultura, espectáculos y televisión, en teoría menos serias que las grandes áreas del periodismo (internacional, política, economía) y menos popular que los deportes, por supuesto.
Digo en teoría, porque para mí es necesario informar con total rigurosidad y aplicar el mismo nivel de calidad sobre la última historieta de Francisco Ibáñez que si  hablara de la prima de riesgo. O sobre la muerte de Miliki, noticia de hoy mismo.
Esta última me hace llorar y con el último tebeo de Mortadelo me parto de risa. A la mayoría de la población le pasa igual, qué se le va a hacer.
Os decía que tuiteo bastante y escribo menos en este espacio. Anoche, durante el debate entre los siete cabeza de lista de los diferentes partidos catalanes, hubo más de 20.000 tuits. Unos 10 fueron míos y retuiteé unos 20 más. Como han reconocido otros muchos colegas, Twitter casi ha matado a los blogs; o al menos los ha herido. No tengo tanto tiempo como antes para escribir un artículo con cara y ojos. En cambio, lanzar a ese patio de vecinos mundial que es Twitter una frase ajustada y que te aplaudan con varios retuiteos e incremento de seguidores hace aumentar la autoestima de forma más inmediata que con las entradas de lectores en el blog.
Todo este rollo viene a cuento de mi posicionamiento ante las próximas elecciones autonómicas: no pienso votar al Partido Popular ni a Convergència i Unió. Ni el PP es España ni CiU es Catalunya. Como decía no hace mucho Willy Toledo, actor odiado por todos los sectores de la derecha española y más allá: la cuestión es votar contra quienes  me pisan el cuello aquí o en Madrid.
Por eso quiero advertir del peligro de esa increíble polarización de la intención de voto que está apereciendo en Catalunya y que puede dar lugar a un efecto perverso: Artur Mas podría aglutinar los votos de muchos ciudadanos que le ven como salvaguarda de un futuro soberanista mientras que Alicia Sánchez Camacho y el PP catalán atraerían las miradas de quienes quieren seguir unidos a España. O sea, que la mayoría de los catalanes estarían votando por partidos de derecha, pensando más en las banderas que en la justicia social.
Y aquí es donde entran en juego los muchos, muchísmos votantes hartos de la situación actual e indecisos sobre su poder real en las urnas.
No dejemos que nos manejen. No nos quedemos en casa. Hay muchas cosas que podemos cambiar y nuestro voto puede ayudar.

M’apassiona la política i piulo sovint sobre l’actualitat, tot i que no em dedico a aquesta parcel·la informativa. Suposo que hauria de fer un esforç afegit i ficar-me la meva opinió a la butxaca si em dediqués a ella.

Però des de fa anys treball en les àrees de cultura, espectacles i televisió, en teoria menys serioses que les grans àrees del periodisme (internacional, política, economia) i menys popular que els esports, és clar.

Dic en teoria, perquè per a mi és necessari informar amb total rigor i aplicar el mateix nivell de qualitat sobre l’última historieta de Francisco Ibáñez que si parlés de la prima de risc. O sobre la mort d’en Miliki, notícia d’avui mateix.

Aquesta última em fa plorar i amb l’últim còmic de Mortadelo em faig un fart de riure. A la majoria de la població li passa igual, què hi farem.

Us deia que piulo bastant i escric menys en aquest espai. Ahir a la nit, durant el debat entre els set cap de llista dels diferents partits catalans, va haver-hi més de 20.000 piulades. Unes 10 van ser meves i vaig repiular unes 20 més. Com han reconegut molts col·legues, Twitter gairebé ha matat els blocs, o si més no els ha ferit. No tinc tant de temps com abans per escriure un article amb cara i ulls. En canvi, llançar a aquest pati de veïns mundial que és Twitter una frase ajustada i que t’aplaudeixin amb diversos retuiteos i increment de seguidors fa augmentar l’autoestima de manera més immediata que amb les entrades de lectors al bloc.

Tot aquest rotllo ve sobre el meu posicionament davant les properes eleccions autonòmiques: no penso votar el Partit Popular ni Convergència i Unió. Ni el PP és Espanya ni CiU és Catalunya. Com deia no fa gaire Willy Toledo, actor odiat per tots els sectors de la dreta espanyola i més enllà: la qüestió és votar contra els que em trepitgen el coll aquí o a Madrid.

Per això vull advertir del perill d’aquesta increïble polarització de la intenció de vot que està apereciendo a Catalunya i que pot donar lloc a un efecte pervers: Artur Mas podria aglutinar els vots de molts ciutadans que el veuen com a salvaguarda d’un futur sobiranista mentre que Alicia Sánchez Camacho i el PP català atraurien les mirades dels que volen seguir units a Espanya. És a dir, que la majoria dels catalans estarien votant per partits de dreta, pensant més en les banderes que en la justícia social.

I aquí és on entren en joc els molts, muchísmos votants farts de la situació actual i indecisos sobre el seu poder real a les urnes.

No deixem que ens manipulin. No ens quedem a casa. Hi ha moltes coses que podem canviar i el nostre vot pot ajudar-hi.

La precampaña

Sirvan estas dos imágenes como recordatorio de que aún estamos en precampaña para las elecciones autonómicas catalanas.
¡Ay, cuando empiece la campaña!
La primera la he visto en el blog La lamentable, donde escriben algunos magníficos periodistas (más o menos) prejubilados. La segunda, en el sitio web de Iniciativa.

Serveixin aquestes dues imatges per a recordar que encara estem en precampanya per les eleccions autonòmiques catalanes.
Ai, quan comenci la campanya!
La primera l’he vist al bloc La lamentable, on escriuen alguns magnífics periodistes (més o menys) prejubilats. La segona al lloc web de Iniciativa .

Pluralidad

Para quien desea el pensamiento único, seguro que le parece escandaloso que Esquerra Republicana tenga sus pepitos grillos, que salga por peteneras y lance algún que otro exabrupto: «le damos la presidencia de Catalunya a quien haga un referéndum de autodeterminación».
¡Vaya andanada! ¡Con lo divertida que sería la política con un poco más de diversidad ideológica en los partidos!
Frente al continuo «yo soy más nacionalista que tú» de CiU, los chicos de ERC han contestado con lógica casi infantil: «Pues a ver quién la tiene más larga».
Y ya lo ven ustedes, han pasado un par de días y de la andanada… nada.
ERC sabe perfectamente que Convergència de Catalunya no convocará nunca un referéndum de esas características y que, además, el Partido Socialista tampoco lo permitiría.

Pluralitat

Per a qui desitja el pensament únic, segur que li sembla escandalós que Esquerra Republicana de Catalunya tingui militants que surtin per la tangent i llancin algun exabrupte: «li donem la presidència de Catalunya a qui faci un referèndum d’autodeterminació».
Vaja bajanada! Ai… com seria de divertida la política amb un poc més de diversitat ideològica en els partits!
Devant el continu «jo sóc més nacionalista que tu» de CiU, els nois d’ERC han contestat amb lògica gairebé infantil: «A veure qui la té més llarga».
I ja ho veuen vostès, han passat un parell de dies i de l’andanada… res de res.
ERC sap perfectament que Convergència no convocarà mai un referèndum d’aquestes característiques i que, a més, el Partit Socialista tampoc ho permetria.

Entesa i progrés

Ja existeixen les bases per a un nou Govern d’entesa i progrés a Catalunya. Hi ha qui, des del bàndol nacionalista, s’ha quedat frustrat perquè no hi ha hagut un pacte entre ERC i CIU.
Per exemple, Vicent Partal, en una carta oberta a Vilaweb, se sent dolgut amb els polítics nacionalistes: «I ara veig (….) que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc».
De totes maneres, la mateixa carta, un poc més abaix, afegia: «El país no està malalt (…) el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible».
És evident que cadascú sent el país –uns, Catalunya, altres, el País Basc, els de més abaix, Espanya– segons el seu cor…
Jo defenso la possibilitat de que en aquest Govern siguin prioritàries las polítiques d’esquerra per sobre de les d’Esquerra, si em permeteu el joc fàcil… O sigui, dels pobles i de la seva gent per sobre del lloc on ha nascut aquesta gent.
I penso que el que uneix a aquest tres partits (PSC, ICV i ERC) és precisament això: unes polítiques d’esquerra, de progrés…. No estic massa segur de que aixó fos possible amb un acord estrictament nacionalista.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑