Segueixo el relat d’un viatge a Costa Rica, l’any passat. En aquesta ocasió amb l’excursió que vam fer al bosc ennuvulat de Monteverde.  Situat a la serralada de Tilarán, amb aquest nom es coneixen en realitat dues reserves biològiques: la de Monteverde i la de Santa Elena.
Curiosament, l’origen del primer es deu a un grup de quàquers pacifistes nord-americans, que van arribar a la zona dels quals es van assentar en aquesta regió a finals de la segona guerra mundial.

Ho expliquen així  en aquesta pàgina dedicada al lloc:

«La Reserva Biològica Bosc Ennuvulat de Monteverde és famosa per ser un dels santuaris de vida silvestre més destacats dels tròpics del nou món. Els boscos nans espectacularment esculpits pel vent an les muntanyes exposades contrasten amb els boscos protegits del vent, els arbres llueixen majestuosament alts adornats amb orquídies, bromelias, falgueres, enfiladisses i molses. «

Les previsions per al 17 de juliol de 2008 eren ajustades. En la nostra agenda apareixia el següent:

Recorregut en canopy (3 quilòmetres de cables que us faran volar a través de la copa dels arbres). Continuació del recorregut en els ponts penjants (oscil·len entre 50 i 70 metres de longitud). Temps lliure per dinar i continuació a la reserva del Bosc Ennuvulat de Monteverde (es pot admirar un autèntic paradís natural, una selva humida de més de 10.000 hectàrees.)

En realitat va ser al contrari: al matí i d’hora ens van portar a visitar el bosc i per la tarda, els ponts.
Uns autobusos més petits que l’habitual, pertanyents a l’entramat empresarial que s’ha muntat per treure’n suc a l’ecologia, ens van acostar a l’entrada del bosc, de titularitat privada. Allí, ens van repartir en grups de 8 o 10 persones, cadascun amb els seus guies.
A nosaltres ens va tocar anar al costat d’un grup de sis encantadoras madrilenyes, que ens van adoptar –tots teníem aquesta edat indefinida entre els 45 i 55 anys que uneix molt– i amb les quals vam seguir units pràcticament la resta del viatge.
Tots anàvem ben calçats, amb jersei o impermeable, ja que la temperatura sota els arbres humits era relativament baixa, i amb la idea de fer una bona caminada.
Aviat ens vam adonar que llarga, llarga, no ho seria pas.

Si us fixeu en aquest mapa, hi havia diverses possibilitats, però el nostre guia –i crec que els de la major part dels tours organitzats– realitzaven el més senzill i curt.
Era un home agradable, simpàtic i amb un puntet de latin lover –bona planta, relativament musculat, morè i amb bigoti-, armilla capità tapioca, que arrossegava un trípode i un telescopi terrestre d’aquest tipus.
Em sorprenia que cada 50 o 100 metres s’aturés i deixès anar un paràgraf sobre la fauna i flora d’aquell lloc. Que ens fes mirar per l’objectiu una mantis que el grup anterior també acabava d’observar i que només veiéssim passar una família de quatre micos.
Però també vaig observar que el següent grupet de turistes feia exactament el mateix. La qüestió era liquidar les tres hores de passeig previst sense passar-se ni un minut ni fer un quilòmetre de més.
Va ser una excursió decebedora pel que jo esperava d’un lloc de qual es parla en nombrosos fòrums ecològics.
Bé, sempre es pot tornar…
Ara, m’aturo…. una mica més tard seguiré amb aquest relat.