El blog del periodista Txerra Cirbian
Programas y temas relativos a la televisión
El nostre estimat Polònia va obrir la seva nova temporada dijous, amb una enyorada absència, la de l’actor Bruno Oro, com bé assenyala avui en Ferran Monegal a El Periódico.
Però hi ha una cosa que potser hagi passat inadvertida, però que té la mala llet habitual del programa que tant s’agraeix…
Son la nueva pareja del programa de Els matins de TV-3, que dirige Josep Cuní y copresenta junto con Lídia Heredia. Eloi Cordomí y Martí Gironell han venido a sustituir a la añorada Mònica López…
Són la nova parella del programa d’Els matins de TV-3, que dirigeix Josep Cuní i co-presenta juntament amb Lídia Heredia. Eloi Cordomí i Martí Gironell han vingut a substituir a l’enyorada Mònica López… Seguir leyendo
No sé si els passa a vostès quan, en l’anunci més anodí del món, de sobte apareix una cara que ens sona d’alguna cosa.
De què conec jo a aquesta o a aquest?, em pregunto.
Res. Que no em recordo…
Després ho comentes amb algun amic o company i, efectivament: la model A és la de l’anunci B; l’actor C fa l’espot del iogurt D i la bailaora E fa la publicitat F…
Crec que l’última en incorporar-se a l’assumpte ha estat la Sara Baras, però encara dubto si és ella o no, qui intervé en un anunci de Kinder Sandwich de llet (acabo de veure-la en aquest video de Youtube).
És tan difícil posar un petit rètol a l’inici amb el nom de la o del protagonista, sobre tot en les versions reduïdes dels spots?
No sé si les pasa a ustedes cuando, en el anuncio más anodino del mundo, de repente aparece una cara que nos suena de algo.
¿De qué conozco yo a esta o a este?, me pregunto.
Nada. Que no me acuerdo…
Luego lo comentas con algún amigo o compañero y, efectivamente: la modelo A es la del anuncio B; el actor C hace el spot del yogur D y la bailaora E hace la publicidad F…
Creo que la última en incorporarse al asunto ha sido Sara Baras, pero aún dudo de si es ella, que interviene en un anuncio de Kinder Sandwich de leche (lo acabo de ver en este vídeo de Youtube).
¿Sería tan difícil poner un pequeño rótulo con el nombre de la o del protagonista, sobre todo en las versiones reducidas de los spots?
Per als aficionats a la meteorologia, que són molts i, a Catalunya, apassionats, la presència a TV-3 de Mònica López va ser una brisa d’aire fresc. Ara ho és a TVE.
Seguir leyendo
Para los aficionados a la meteorología, que son muchos y, en Catalunya, apasionados, la presencia en TV-3 de Mònica López fue una brisa de aire fresco. Ahora lo es en TVE.
Seguir leyendo
No, no… aún no he decidido cerrar esta bitácora.
Y cierre es el nombre del apartado de la sección de televisión donde varios periodistas, incluido yo mismo, solemos publicar artículos de opinión, en lugar (sólo físico) de Ferran Monegal, el crítico oficial de mi diario, El Periódico de Catalunya, cuando está de vacaciones.
Así, este mes de agosto he ido publicando un artículo semanal.
Pensava ahir al migdia que la gent d’ETA ha d’estar molt tocada: segueixen emprenyant, però ningú els fa cas.
Sí, és cert que encara poden fer molt mal, que van aconseguir que les platges de la Costa del Sol es buidessin durant unes hores, perquè ells volen que la gent no prengui el sol a aquestes hores, no fos cas que agafin un càncer de pell en lloc de patir una de les seves bombes…
Però ahir al migdia, aquest país no estava pendent d’ells. Mirava la tele.
Seguir leyendo
Pensaba ayer, a mediodía, lo mal que deben estar los chicos de ETA: siguen ahí, tocando las narices, pero nadie les hace puñetero caso.
Sí, es cierto que aún pueden hacer mucho daño, que lograron que las playas de la Costa del Sol se vaciaran durante unas horas, porque ellos se empeñan en que la gente no tome el sol a esas horas, no vaya a ser que una de sus bombas les ahorre pillar un cáncer de piel.
Pero ayer a mediodía, este país no estaba pendiente de ellos. Miraba la tele.
Este domingo creí ser el único (o casi) que pensaba en la desmesura de que una televisión pública abriera su informativo con las votaciones sobre una moción de censura en un club de fútbol.
Claro que el club en cuestión era el Barça, y el voto, contra su actual presidente, Joan Laporta…
Seguir leyendo
Aquest diumenge vaig creure ser l’únic (o gairebé) que pensava en la desmesura que una televisió pública obrís el seu informatiu amb les votacions sobre una moció de censura en un club de futbol.
És clar que el club en qüestió era el Barça, i el vot, contra el seu actual president, Joan Laporta.
Però la desmesura va seguir amb un programa especial que es va allargar hores, menyspreant –com és habitual– a tots aquells espectadors que ni els agrada el futbol ni són seguidors d’aquest club.
Vaig pensar que era l’únic, però ahir vaig llegir (això sí, cap al final, gairebé com de passada) la colleja que Ferran Monegal els pegava als responsables del canal.
Deia així el mestre Monegal, a El Periódico: «Hores i hores al Camp Nou intentant omplir el més absolut no-res, ja que el resultat de la moció no es va saber fins a altes hores de la nit. I després, a omplir una altra vegada una llarga espera fins que Laporta es va dignar a corporeïtzar-se. El president del Barça, o de qualsevol altra empresa privada, té tot el dret a presentar-se davant els mitjans quan li plagui. El que és més discutible és si la gran TV pública d’un país s’ha de paralitzar, suspendre programes, i fer que els seus nois s’inventin el que puguin, per omplir hores de buit total.»
Com era d’esperar, el mestre Ferran Monegal , en El Periódico, mossega amb carinyo el programa de l’Empar Moliner i amics.
¡Ah! Ho fa amb l’element més polític de l’espai: el intitulat cantautor de dretes Ramón Muñoz.Podeu llegir el text sencer aquí, però em quedo amb dues perles:
– «És com si Labordeta i Paco Ibáñez s’haguessin trastocat de cop i es posessin a cantar pels descosits el cèlebre tema Amo a Laura.»
– «No estem davant d’una jaimitada. Ni d’una gamberrada. Ni d’una reducció a l’absurd de la realitat. Estem davant un exercici que exigeix, això sí, complicitat».
Como era de esperar, el maestro Ferran Monegal, en El Periódico, muerde con cariño al programa de Empar Moliner y amigos.
¡Ah! Y lo hace con el elemento más político del espacio: el cantautor de derechas Ramón Muñoz.
Aunque podéis leer el artículo entero aquí, me quedo con dos perlas:
— «Es como si Labordeta y Paco Ibáñez se hubiesen de pronto trastocado y rompieran a cantar, como descosidos, el célebre tema Amo a Laura.»
— «No estamos ante una jaimitada. Tampoco una gamberrada. Ni una reducción al absurdo de la realidad. Estamos ante un ejercicio que exige, eso sí, complicidad…»
Anoche vi el nuevo programa de TV-3 Héroes cotidianos.
Es un espacio que parte de una estructura similar al de un Informe semanal, de TVE-1, por poner un ejemplo. O sea, que sale su directora y alma mater, la escritora y articulista Empar Moliner, y presenta una serie de reportajes, que luego se emiten.
La diferencia: no son sino parodias algunos de los tópicos y prejuicios de la sociedad catalana actual, a los que el equipo del programa da la vuelta hasta un cierto desenlace tan lógico como absurdo.
Yo me he reído con ellos: un bareto de toda la vida que decide transformarse en restaurante gay; lecciones de correción linguïstico-gastronómicas; un cantautor de derechas; y un puñado de monjes que quieren tallar las caras de los presidentes de la Generalitat en la montaña de Montserrat…
Pero es un humor tan especial, como el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tengo mis dudas de que se entienda fuera de Catalunya… e incluso dentro.
Ahir a la nit vaig veure el nou programa de TV-3 Herois quotidians.
És un espai que part d’una estructura similar al d’un Informe setmanal, de TVE-1, per posar un exemple. És a dir, que surt la seva directora i alma mater, l’escriptora i articulista Empar Moliner, i presenta una sèrie de reportatges, que després s’emeten.
La diferència: no són sinó paròdies alguns dels tòpics i prejudicis de la societat catalana actual, als quals l’equip del programa dóna la volta fins a un cert desenllaç tan lògic com absurd.
Jo m’he rigut amb ells: un bareto de tota la vida que decideix transformar-se en restaurant gai; lliçons de correción linguïstico-gastronòmiques; un cantautor de dretes; i un grapat de monjos que volen tallar les cares dels presidents de la Generalitat a la muntanya de Montserrat…
Però és un humor tan especial, com el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tinc els meus dubtes que s’entengui fora de Catalunya… i fins i tot a dins.
Todo empezó con esta frase: "No, yo no tengo más simpatías por McCain. Yo soy de centro reformista, como Obama". La pronunció Manuel Fraga Iribarne , hace una semana, en el diario El País .
El equipo de El Intermedio , en La Sexta , se apunta a un invento similar al que los chicos de Polònia hicieron con Acebes. Si éstos montaron un Save Acebes , los de Gran Wyoming promueven un Fraga 2012 .
Y ya llevan más de medio millón de apoyos.
Tot va començar amb aquesta frase: «No, jo no tinc més simpaties per McCain. Jo sóc de centre reformista, com l’Obama».
La va dir Manuel Fraga Iribarne, fa una setmana, al diari El País.
L’equip d’El Intermedio, a La Sexta, s’ha apuntat a un invent similar al que els nois de Polònia van fer amb l’Acebes. Si aquests van montar un Save Acebes, els de Gran Wyoming promouen un Fraga 2012.
I ja porten més de mig mil·lió de suports.
CQC o Caiga quien Caiga es va mudar ahir a la nit a La Sexta. És una franquicia argentina, que ha deixat les incertes aigües ideològiques de Tele 5 per les més progres de la cadena del logotip verd.
Amb alts i baixos i cert excés de metratge, va recuperar el pols de la seva millor època, la que va encapçalar Gran Wyoming. La seva presència en un acte d’Aznar als EUA, picotejant al Blair i a alguns militars ianquis va ser del millor de la funció. Ah! (com diria el meu bon amic Ferran Monegal) i també es van frustrar amb la falta d’atenció de ZP i la plantada de la Espe Aguirre a la seva primera dona reportera.
Però la cosa més bonica va venir de dins la casa. Primer va ser Wyoming, en un gest de complicitat a l’audiència, que va aparèixer a l’inici del programa per apadrinar al nou equip i dir-los que els vigilaria de prop. Això sí: va deixar molt clar que ell ja té la seva fama a El intermedio, i que ells encara s’ ho han de guanyar.
També va estar després Andreu Buenafuente, per a donar un cop de mà mediàtica als nous.
Des de l’inici, amics i col·legues, Buenafuente i Wyoming juguen a tirar-se pedretes. I CQC els va seguir el joc. Festival de l’humor a la nit dels dimecres.
CQC va ser un emparedat entre les dues locomotores de La Sexta.
CQC o Caiga quien Caiga se mudó anoche a La Sexta. Es una franquicia argentina, que ha dejado las inciertas aguas ideológicas de Tele 5 por las más progres de la cadena del logotipo verde.
Con altibajos y cierto exceso de metraje, recuperó el pulso de su mejor época, la que encabezó Gran Wyoming. Su presencia en un acto de Aznar en EEUU, picoteando a Blair y a algunos militares yanquis fue de lo mejor de la función. ¡Ah! (como diría mi buen amigo Ferran Monegal) y también se frustraron con el desplante de ZP y el plantón de Espe Aguirre a su primera mujer reportera.
Pero lo más bonito vino de dentro de la casa. Primero fue Wyoming, en un guiño a la audiencia, que apareció al inicio del programa para apadrinar al nuevo equipo y decirles que les vigilaría de cerca. Eso sí: dejó muy claro que él ya tiene su estrellato en El intermedio, y que ellos aún se lo han de ganar.
También estuvo luego Andreu Buenafuente, para echar una mano mediática a los nuevos.
Desde el inicio, amigos y colegas, Buenafuente y Wyoming juegan a echarse chinitas. Y CQC les siguió el juego. Festival del humor en la noche de los miércoles.
CQC fue un emparedado entre las dos locomotoras de La Sexta.
© 2025 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
