El blog del periodista Txerra Cirbian
Una de les moltes meravelles d’internet és la difusió exponencial de les protestes dels col·lectius de treballadors. El cas més proper és el dels professionals del Grup Zeta, entre els quals es compten els periodistes dels diaris El Periódico i La Voz de Asturias, entre d’altres capçaleres.
Els primer han creat el blog La gent d’El Periódico, i els segons, el titulat No cerréis La Voz, que ja ha superat les 11.000 visites en quatre dies i ha rebut més de 500 comentaris de suport.
El periodista no és, no ha de ser protagonista. Això ho tenim clar tots… fins als companys que accidentalment es converteixen en actors d’una notícia.
Transmitim l’informació el millor que poguem des del punt on s’origina fins als nostres lectors, oients i teleespectadors.
Per això em resulta estrany ser, al costat dels meus companys d’El Periódico de Catalunya i del Grup Zeta, protagonista col·lectiu i involuntari d’un ERO contra el que ahir ens vam manifestar pels carrers de Barcelona.
Ja sé que avui és l’endemà del dia de Reis, el que ens torna a la realitat, a la dels EROs regalats per les empreses, però vull tornar la vista enrrere unes hores i mirar amb nostàlgia els obsequis deixats a les nostres cases pels Reis Mags d’Orient que, com tothom sap, són republicans.
En general, és en el matí del dia 6 quan els nens (i moltíssims adults) descobreixen meravellats les coses que durant la matinada els han deixat Melcior, Gaspar i Baltasar.
A casa d’uns amics la màgia s’avança al vespre del dia 5.
Sembla més lògic. Si els Mags han desfilat per pobles i ciutats i han començat a descarregar ja els seus regals, potser és millor esperar-los desperts, després del sopar, i així evitem l’estrès del demà. Els petits no necessiten aixecar-se a primera hora i els pares, tampoc.
L’emoció és la mateixa, o més gran, si és possible, i els nens (i adults) són feliços un dia més, unes hores més…
Shalim Ahmed mostra la seva llibreta d'estalvi
Fa un parell de dies, escrivia sobre la rifa de Nadal i sobre Shalim Ahmed un noi de Bangladesh al qual li han tocat uns quants milions.
Doncs acabo de llegir al meu admirat Enric González, a la seva columna de televisió del diari El País (avui en vaga), parlant precisament d’aquest tema.
A casa nostra sabem que arriba el Nadal perquè:
1. Comencen a arribar felicitacions, a les quals responem gairebé sempre tard.
2. Els espais de caràcter solidari inunden les televisions i ràdios. És un bon moment per fer donatius: desgraven a Hisenda.
3. S’encenen milers de bombetes de colors sense que faci punyetera falta. Pur malbaratament energètic.
4. La regidora més progre de Barcelona s’entesta en comprar arbrets plens de llumetes, falsos i lletjos, però, això sí, argumentant que són més ecològics i sostenibles.
5. S’instal·len paradetes d’artesania a diferents indrets de la ciutat. Els més coneguts són a la plaça de la Catedral, on està la Fira de Santa Llúcia fins el dia abans de la Nit de Nadal, i a la Gran Via, on estarà la Fira de Reis.
El que resulta poc habitual és veure aquests llocs encara buits.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=CHKJ_wdz96k[/youtube]
El llenguatge, les rimes hiphoperas, la filmació… Tot sembla modernet en l’anunci Yo pongo condón que el Ministeri de Sanitat ha llançat per convèncer als joves que usin preservatiu abans de…
Però… no sona a vell tot això del polvet i el bombo?
Jordi Pietx, Roser Batlle, Narcís Vives, Beatriz Fadón i Peridis
Després del carinyós clatellot que l’Arcadi Oliveres ens va donar al quart poder durant l’acte de lliurament del premi Ofici de Periodista a la Mercè Conesa, aquesta lúcida companya va comentar, una vegada més, que «la veritable democràcia és donar la veu a tothom» i ens va recordar la necessitat de lluitar perquè en els mitjans no només tinguin veu dels poderosos … quelcom que moltes vegades oblidem.
Seguir leyendo
Cada periodista opta per servir a la societat d’una forma.
Mercè Conesa sempre ha estat al costat dels més febles. L’Ajuntament de Barcelona s’ho va reconèixer a inicis d’aquest any amb el premi de Benestar Social, guardó que destaca el periodisme que té a veure amb les necessitats i la vida quotidiana dels ciutadans i, sobretot, la dels col·lectius més vulnerables.
Avui la nostra professió, a través del Col·legi de Periodistes de Catalunya, li dóna el premi Ofici de Periodista, un guardó que comparteix amb Jaime Arias, Joaquim Maria Puyal, Josep Martí Gomez, Maria Eugènia Ibáñez, Rosa Maria Calaf, Josep Pernau, Josep Maria Huertas Clavería i Enric Frigola.
Aquest cap cap de setmana hem estat a Sort… Podia fer el típic joc de paraules (amb la sort de sort), però no cal, oi…
Deia que havíem anat al Pallars i no per comprar loteria…
Passejant, veig una mica més endavant un banc en el que hi ha una noia al costat d’un avi.
Probablement estàn esperant algú més…
Seguir leyendo
Responsable de Cria Animal, a Badghis, Afganistan
L’Albert, un company d’una llista de distribució en la qual participo sovint, comentava l’altre dia:
Per una d’ aquelles casualitats que passen, estic en contacte amb un amic que està de cooperant a l’Afganistan, al mig del merder. Seguir leyendo
Aquest matí, a l’obrir el diari, llegia de nou notícies sobre l’augment de popularitat de Sarah Palin als Estats Units, on aquesta senyora podria convertir-se en la nova vicepresidenta del país…
Una cosa realment preocupant, perquè fins ara, l’únic Palin conegut per part meva era el divertit i compromès Michael Palin, antic component dels Monty Python.
Però no era això del que volia parlar, sinó d’una altra sorprenent notícia: la desaparició d’una escultura pública, situada enmig d’un parc de Barcelona. No era de Picasso o Henry Moore, sinó de l’artista malaguenya Machú Harras, vella amiga de les germanes Garrigosa.
Però la qüestió més preocupant és aquesta: els xoriços s’han endut l’obra Dansa per ordre del ric de torn que els ha encarregat la feina o simplement volen fondre el bronze i treure’s uns calerons?
Ah! Com ha de tenir l’autoestima l’escultora!
El vol número JK 5022 que cobria la ruta de Madrid a Les Palmes de Gran Canàries ha patit un accident a Madrid, a les 14.45 hores d’avui. L’avió transportava un total de 172 persones, dels quals 162 eren passatgers i 10 tripulants.
Quin desastre, Déu meu! Pobra gent… pobres famílies.
Demà és 20 de juny: Dia Mundial del Refugiat.
«Els refugiats són persones que han hagut de fugir del seu país per a sobreviure. Gairebé sempre és la guerra el que els obliga a partir, però també la por a ser perseguits, ferits o fins i tot assassinats per les seves idees polítiques o la seva pertinença a una ètnia, religió o grup social determinats. Legalment estan protegits pel Dret Internacional Humanitari, però la realitat és que prop del 90% de les víctimes dels conflictes són civils, persones que no van triar aquesta guerra»
Doneu un cop d’ull a aquest enllaç d’Intermon-Oxfam i, si podeu, feu alguna cosa més.
Un amic que acaba de viatjar a Amsterdam ens porta com a curiositat i regal un vaset ple de xupaxups de cànnabis.
Hi ha qui es llença ràpidament a provar-lo i hi ha qui s’ho mira amb una certa desconfiança.
Llegeixo escrit en el pot de caramels: dolços amb gust de cànem; sucre, xarop de glucosa, acidulant, àcid cítric, aromes i colorant E-141:
Desenvolupo el cel·lofà i ensumo: olor a herba, sí. Llepo i, en efecte, te gust –no molt bo, per cert- a herba.
El nostre amic somriu i assenyala unes lletres: THC free.
En efecte: no conté el principi actiu de la droga.
Això sí, l’empresa fabricant, Multitrance (carai amb el nom), té una pàgina web on hi ha caramels, galetetes, té i altres coses a base de cànem. També hi ha objectes per fumar… tabac?
M’arriba aquesta nota de Metges Sense Fronteres:
«L’organització internacional mèdic-humanitària MSF apel·la que s’incrementi l’assistència a la població de Mount Elgon, a l’oest de Kènia, i que es posi fi a la violència indiscriminada que ha estat patint durant gairebé dos anys».
Us invito a seguir llegint el que diuen en aquest enllaç.
A Josep Cuní li ha caigut aquest matí un caramel, el que qualsevol periodista desitja: un entrevistat que proporcioni respostes interessants i bons titulars.
Ella era Maria Sanahuja, fins fa poc jutgessa degana de Barcelona, i a les seves declaracions no ha deixat «títere con cabeza». Algunes coses ja s’intueixen i són vox populi, encara que poc es pot fer, com que hi ha molts funcionaris que «quan els demanes més esforç i treball, agafen la baixa», i no passa res, senyors.
Altres coses, com l’escàs suport moral i econòmic del departament de Justícia de la Generalitat, es podien intuir, però aquesta dona ho ha plasmat amb pèls i senyals.
I quan ha parlat del Poder Judicial, del famós CGPJ , tampoc s’ha estat de res.
Com suposo que avui mateix es començarà a parlar de les seves declaracions, ja les llegireu en els mitjans… però us asseguro que l’assumpte portarà cua. Espero.
El que li ha passat a Manel Sanromà, professor de Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona –detingut per error i empresonat durant dia i mitjà per pura desídia judicial–, és una d’aquestes coses que més temor em causen.
És una situació kafkiana de la qual no pots salvar-te fins que algú, en alguna part, acaba per admetre que sí, que en efecte, no has fet res dolent, que pots anar-te’n a casa teva… després d’hores de terror psicològic, això sí.
És l’habitació fosca, el papus i tots els fantasmes de la infantesa.
I ara… qui jutja a la jutgessa i als responsables de l’error?
El nostre habitual centralisme fa que considerem Barcelona el melic del món… és a dir, de Catalunya.
Però si tu, lector, ets de Madrid, també et passarà respecte de les poblacions que envolten la capital. I si ets de Bilbao, València, Sevilla o A Corunya, també sol passar. És lo típic: la capital i els pobles.
Deia això, perquè fins fa dos dies, com qui diu, desconeixíem que havia un alcalde a Cornellà, que ara és president de la Generalitat, i un altre, de L’Hospitalet de Llobregat, que acaba de ser nomenat ministre.
Doncs resulta que L’H és el segon municipi català per nombre d’habitants, amb més d’un quart de milió de veïns; que posseeix una vida industrial, comercial i cultural molt interessant, i que acaba de nomenar com nova alcaldessa a una jove regidora amb futur polític: Núria Marín.
La seva elecció se suma a les de moltes altres en altres càrrecs, des d’alcaldesses fins a ministres, però la paritat s’ha d’estendre encara més, molt més. Aquesta societat masclista necessita moltes més dones al capdevant.
© 2024 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
