Fa un parell de mesos, en una setmana de vacances, vaig estar recorrent una zona del massís central de França, tan poc coneguda com maca, que els experts en turisme francès denominen, amb gran encert, «el cor verd».
És una regió poc habitada, nevada sovint a l’hivern, però perfecta per als passejos a l’aire lliure en la primavera i l’estiu.
Allà, en plena Auvernia, el departament del Cantal alberga una de les meravelles construïdes perGustave Eiffel, de qui dissabte, dia 15, es van complir 175 anys del seu naixement.
Es tracta del semiocult viaducte de Garabit, un pont de ferro que segueix causant admiració.
A pocs quilòmetres de la ciutat medieval de Saint-Flour, a uns 500 kilómetres de Barcelona, es troben les gorges del riu Truyère, un afluent del riu Lot.
Si retrocedim a finals del segle XIX, aquest accident geogràfic era un obstacle gairebé insuperable per unir comercialment el sud i el centre de França. Un jove i malaguanyat enginyer de la regió, Léon Boyer (1851-1886) va tenir la idea original d’unir les dues planures a gran altura, sense descendir fins a la riba, que era una solució molt més cara.
Però Boyer s’havia inspirat, també, en el viaducte de Maria Pia (1877) sobre el riu Duero, a Porto (Portugal). Era un pont construït també per la casa Eiffel, concebut per un soci d’aquest, Théophile Seyrig. Amb una longitud de 563 metres, un arc de 160 metres i una altura sobre l’aigua de 61,20 metres. El de Garabit li superaria i durant anys va ser el més gran del món: 564,69 metres de llarg, un arc de 165 metres i una altura sobre l’aigua de 122 metres.
Molt prop, el viaducte de Millau, obra de Norman Foster, es considerat ara el més alt del món, té 270 metres d’altura i 2.460 metres de longitud. Per ell passen milers de vehicles cada dia. Per Garabit ja només passa un tren, i molt a poc a poc, a causa de les vibracions.
Era una altra època…
