Per primera vegada en molt de temps, no em vaig avorrir amb una gala dels premis Goya.

Com ja havia avançat l’Andreu Buenafuente, allò no havia de ser només una cerimònia de lliurament de guardons –amb tots els seus pros i contres, salutacions a les famílies incloses– sinó un programa de televisió. I d’això, Buenafuente en sap molt (i el seus magnífics guionistes, més encara).
Només li va fallar la petarda de Paz Vega.
Em van agradar especialment alguns moments. I faré com l’amic Albert Espinosa, comptant de darrere cap endavant.
3. La imatge de Jordi Mollá, Penélope Cruz i Javier Bardem, només 17 anys després de Jamón, jamón i Bigas Luna. A en Jordi li tinc un especial apreci: va debutar en el cinema en el meu curtmetratge, Potser no sigui massa tard. De la Pe m’agrada com s’ha convertit en tota una Anna Magnani a l’espanyola (no recordo si la frase és del meu amic Jaume Figueras o me l’estic imaginant). En Javier va lliurar el premi al millor actor amb l’afecte de qui s’estima a tots els col·legues que eren finalistes, sobretot aquest Luis Tosar fantàstict. I aplaudeixo la seva dedicatòria en gallec, sí senyor.
2. Mar Coll, premiada com a millor directora novell pel seu primer film, Tres dies amb la família. Com va fer dies enrere en els Gaudí, va esmentar l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, bressol dels nous cadells del cinema d’aquest país.
1. Álex de la Iglesia. Un tipus que sap el que vol i ho persegueix. Aquesta gala, la presència de Pedro Almodóvar… Quan va estrenar Plutón BRB Nero a la televisió li vaig fer una entrevista en què ja comentava alguns dels temes que va expressar ahir a la nit.
Els col·legues del web Cine.cat reprodueixen íntegrament el seu discurs, que val la pena llegir-ho amb atenció.

El vídeo i cançó són el tema principal de la pel.lícula Yo, también, de Guille Milkyway i La Casa Azul, premiats també ahir a la nit.