Passejant, veig una mica més endavant un banc en el que hi ha una noia al costat d’un avi.
Probablement estàn esperant algú més…
La xicota acarona la mà de l’ancià i, no sé perquè, penso en el meu avi, en les seves mans.
Quan era nen, recordo haver acariciat aquelles mans plenes d’arrugues, en les que destacaven amb claredat les venes fosques.
Quan arribo a l’alçada del banc, veig que la noia és una jove sud-americana. Passo per davant i penso que no sé què faríem amb els nostres avis si ells no hi fossin.
Potser els donen més afecte que nosaltres mateixos…