El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 123 de 169)

Mala llet

Tornem-hi amb el cara a cara, el segon debat electoral entre els líders del Partit Popular, Mariano Rajoy, i del Partit Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Com sempre, en el transcurs d’aquests quatre anys, mentides contra tarannà. Radicalisme conservador contra seny socialista. Tots dos van repetir els mateixos esquemes, arguments, paraules, desqualificacions…
Fins i tot van repetir el comiat: Rajoy, allò de la nena (què pesat!), i ZP, un (mig forçat) somriure final i això de «Buenas noches y buena suerte» que només entenen els entesos, els qui han vist la pel·lícula de George Clooney.
Vist des de fora, sense mirar el fons del que deien, Rajoy va tornar a ser més convincent en la forma i l’actitud que en ZP. A en Bambi li falta mala llet.

Mala leche

Vamos de nuevo con el cara a cara, el segundo debate electoral entre los líderes del Partido Popular, Mariano Rajoy, y del Partido Socialista, José Luis Rodríguez Zapatero.
Como siempre, a lo largo de estos cuatro años, mentiras contra talante. Radicalismo conservador contra sosiego socialista. Ambos repitieron los mismos esquemas, argumentos, palabras, descalificaciones.
Incluso repitieron la despedida: Rajoy, lo de la niña (¡qué pesado!), y ZP, una (medio forzada) sonrisa final y ese «Buenas noches y buena suerte» que sólo entienden los entendidos, quienes han visto la película de George Clooney.
Visto desde fuera, sin atender al fondo de lo que decían, Rajoy volvió a ser más convincente en forma y actitud que ZP. A Bambi le falta mala leche.

Notas de campaña

Un par de notas políticas de este domingo, a sólo siete días de las elecciones.
Una. Jordi Évole, más conocido como el Follonero, nos ha alegrado la (casi siempre aburrida) campaña electoral con su descarado y divertido programa de La Sexta.
Dos. A un espabilado del PP asturiano se le ha ocurrido la brillante idea de utilizar una canción de Manu Chao para echar basura sobre el PSOE de esa región.
Tiempo atrás a un publicista se le cayó el pelo por usar sin permiso el «hoy puede ser un gran día» de Joan Manuel Serrat.
Como la canción decía que «En la gran feria de la mentira, tu eres el rey, el rey de un día. En la gran feria de la mentira, yo fui el ciego, el que no sabía…», con eso de querer ser tan modernos, quizás algún pepero se bajó la canción en mp3 de internet sin saber quién era ese tal Chao.
Pero ahora, Manu, avisa en su web que «desde aquí queremos informar que La Radiolina y Manu Chao están en contra de que ningún partido político utilice su imagen/música/obra/trabajo para los fines que sean…»
En todo caso, «y ya que estamos, desde estas líneas hago un llamamiento a que vayamos tod@s a votar el domingo por cualquier partido que no sea el Partido Popular y evitar así lo peor que nos pueda pasar a tod@s estos próximos cinco años».

Notes de campanya

Un parell de notes polítiques d’aquest diumenge, a només set dies de les eleccions.
Una. Jordi Évole, més conegut com el Follonero, ens ha alegrat la (gairebé sempre avorrida) campanya electoral amb el seu descarat i divertit programa de La Sexta.
Dos. A un espavilat del PP asturià se li ha ocorregut la brillant idea d’utilitzar una cançó de Manu Chao per llençar merda el PSOE d’aquesta regió.
Temps endarrere a un publicista se li va caure el pèl per usar sense permís l'»avui pot ser un gran dia» de Joan Manuel Serrat.
Com la cançó deia que «En la gran fira de la mentida, el teu ets el rei, el rei d’un dia. En la gran fira de la mentida, jo vaig ser el cec, el que no sabia…», amb això de voler ser tan moderns, potser algun pepero es va baixar la cançó en mp3 d’internet sense saber qui era aquest tal Chao.
Però ara, Manu, avisa a la seva web que «des d’aquí volem informar que La Radiolina i Manu Chao estan en contra que cap partit polític utilitzi la seva imatge/música/obra/treball per als fins que siguin…»
En tot cas, «i ja que estem, des d’aquestes línies faig una crida que anem tod@s a votar diumenge per qualsevol partit que no sigui el Partit Popular i evitar així el pitjor que ens pugui passar a tod@s aquests pròxims cinc anys».

El camí

Anàvem caminant i cantàvem, malament, però cantàvem aquesta cançó d’en Lluís Llach (Ítaca).

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes…

El camino

Íbamos caminando esta tarde por este camino del Collsacabra y de repente nos llegó a la cabeza esta canción (Ítaca, de Lluís Llach).
Y así empezamos a tararearla, mal, pero la cantábamos.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes…

La versión castellana dice así:

Más lejos, tenéis que ir más lejos
de los árboles caídos que os aprisionan.
Y cuando los hayáis ganado
tened bien presente no deteneros.
Más lejos, siempre id más lejos,
más lejos del presente que ahora os encadena.
Y cuando estaréis liberados
volved a empezar nuevos pasos.
Más lejos, siempre mucho más lejos,
más lejos, del mañana que ya se acerca.
Y cuando creáis que habéis llegado,
sabed encontrar nuevas sendas…

Otros debates

El tema del día para muchos es el debate de anoche entre Zapatero y Rajoy.
Yo también vi el cruce de monólogos. El mismo tira y afloja de toda la legislatura, el empeño machacón del president del PP de envenenar a la opinión pública con una sarta de medias verdades y la respuesta paciente, nada crispada, del líder del PSOE. No soy imparcial.
El problema es que hay quien se piensa que una respuesta tranquila es una muestra de debilidad. Prefieren la bronca, el cuerpo a cuerpo.
Las encuestas hablan de ligera victoria del candidato socialista, pero los medios conservadores apuntan, cómo no, hacia el popular.
Los cara a cara son importantes siempre y cuando pensemos que la democracia no es el bipartidismo que nos imponen de forma machacona. Hay otros debates, otras opciones, otras alternativas.
Y es gracias a ellas como podemos influir en esos dos grandes partidos, condenados a ser Gobierno y oposición.

Altres debats

El tema del dia per a molts és el debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy.
Jo també vaig veure l’encreuament de monòlegs. El mateix estira-i-arronsa de tota la legislatura, la insistència del president del PP d’enverinar l’opinió pública amb un seguit de mitges veritats i la resposta pacient, res crispada, del líder del PSOE. No sóc imparcial.
El problema és que hi ha qui pensa que una resposta tranquil·la és una mostra de debilitat. Prefereixen la batussa, el cos a cos.
Les enquestes parlen de lleugera victòria del candidat socialista, però els mitjans conservadors apunten, evidentment, cap al popular.
Els cara a cara són importants sempre que pensem que la democràcia no és el bipartidisme que ens imposen de manera insistent. Hi ha altres debats, altres opcions, altres alternatives.
I és gràcies a elles que podem influir en aquests dos grans partits, condemnats a ser Govern i oposició.

La Acadèmia del Cinema Català

Després d’una reunió, ahir a la tarda, 45 professionals de tots els sectors del cinema català van acordar fundar la Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes.
L’acte va estar encapçalat per l’actor, director i guionista Joel Joan, actual president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i va comptar amb la presència de pesos pesants de la indústria, com els productors Jaume Ferrús, Julio Fernández, Jaume Rouras i Marta Esteban, així com actors tan coneguts com a Sergi López, Abel Folk i Clara Segura.
Benvinguda sigui la iniciativa.
Esperem que serveixi per augmentar la quantitat i qualitat de la nostra cinematografia.

La Academia del Cine Catalán

Tras una reunión, ayer tarde, 45 profesionales de todos los sectores del cine catalán acordaron fundar la Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes.
El acto estuvo encabezado por el actor, director y guionista Joel Joan, actual presidente del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, y contó con la presencia de pesos pesados de la industria, como los productores Jaume Ferrús, Julio Fernández, Jaume Rouras o Marta Esteban, así como actores tan conocidos como Sergi López, Abel Folk y Clara Segura.
Bienvenida sea la iniciativa.
Esperemos que sirva para aumentar la cantidad y calidad de nuestra cinematografía.

La historia del rock

En estos tiempos de excesos e ignorancias musicales, el programa Sputnik de TV-3 viene hoy a aclararnos un poco las ideas sobre el rock, sus orígenes, historia e evolución.
Lo hace en siete capítulos, mediante de una producción de la BBC titulada Las siete edades del rock, fechadas entre 1963 y la actualidad.
Así, el primer capítulo habla Del blues al rock (1963-1970), y el de la próxima semana, Del renacimiento del rock a inicios de los años 60, con los Beatles, los Kinks, los Rolling Stones y los Who.
Más adelante vendrá el rock de The Velvet Underground, David Bowie, Pink Floyd, Roxy Music…y así hasta Oasis, Blur, Suede o Franz Ferdinand. Y todo ello aderezado de entrevistas y material de archivo.

Ehlers-Danlos

Ehlers-Danlos. Acabo de ver este extraño nombre en una nota de TV-3 que hace referencia al programa Entre línies de esta noche (23.20 horas).
Es un trabajo de Oriol Fernández y Núria Peraire sobre enfermedades raras: hay miles de ellas, contabilizadas por la Organización Mundial de la Salud. En España se han reunido en la Feder.
Una de las afecciones que citan en el reportaje es el Síndrome de Ehlers-Danlos (SED), también llamado hiperlaxitud, que cuenta con una asociación, la Asedh, integrada por enfermos, familiares y amigos.
Sin adentrarme mucho en su mundo, reproduzo una frase de su web, incluida en la definición de la enfermedad: «El SED es la base de la enorme movilidad de los llamados hombres de goma y de los contorsionistas, y posiblemente también de la excepcional agilidad y virtuosismo del violinista Paganini.»
¡Qué sorpresa! Siempre había mirado con curiosidad a estos artistas. Ahora mi admiración hacia ellos es aún mayor.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑