Sense paraules, amics… A disfrutar!
This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Read More
Autor: TC (Página 115 de 169)
Ingrid Betancourt, al fin libre, después de seis años, cuatro meses y siete días…
Han sido más de 55.000 minutos de su vida.
Ingrid Betancourt, al fin lliure, desprès de sis anys, quatre mesos i set dies…
Han estat més de 55.000 minuts de la seva vida.
Com era d’esperar, el mestre Ferran Monegal , en El Periódico, mossega amb carinyo el programa de l’Empar Moliner i amics.
¡Ah! Ho fa amb l’element més polític de l’espai: el intitulat cantautor de dretes Ramón Muñoz.Podeu llegir el text sencer aquí, però em quedo amb dues perles:
– «És com si Labordeta i Paco Ibáñez s’haguessin trastocat de cop i es posessin a cantar pels descosits el cèlebre tema Amo a Laura.»
– «No estem davant d’una jaimitada. Ni d’una gamberrada. Ni d’una reducció a l’absurd de la realitat. Estem davant un exercici que exigeix, això sí, complicitat».
Como era de esperar, el maestro Ferran Monegal, en El Periódico, muerde con cariño al programa de Empar Moliner y amigos.
¡Ah! Y lo hace con el elemento más político del espacio: el cantautor de derechas Ramón Muñoz.
Aunque podéis leer el artículo entero aquí, me quedo con dos perlas:
— «Es como si Labordeta y Paco Ibáñez se hubiesen de pronto trastocado y rompieran a cantar, como descosidos, el célebre tema Amo a Laura.»
— «No estamos ante una jaimitada. Tampoco una gamberrada. Ni una reducción al absurdo de la realidad. Estamos ante un ejercicio que exige, eso sí, complicidad…»
Anoche vi el nuevo programa de TV-3 Héroes cotidianos.
Es un espacio que parte de una estructura similar al de un Informe semanal, de TVE-1, por poner un ejemplo. O sea, que sale su directora y alma mater, la escritora y articulista Empar Moliner, y presenta una serie de reportajes, que luego se emiten.
La diferencia: no son sino parodias algunos de los tópicos y prejuicios de la sociedad catalana actual, a los que el equipo del programa da la vuelta hasta un cierto desenlace tan lógico como absurdo.
Yo me he reído con ellos: un bareto de toda la vida que decide transformarse en restaurante gay; lecciones de correción linguïstico-gastronómicas; un cantautor de derechas; y un puñado de monjes que quieren tallar las caras de los presidentes de la Generalitat en la montaña de Montserrat…
Pero es un humor tan especial, como el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tengo mis dudas de que se entienda fuera de Catalunya… e incluso dentro.
Ahir a la nit vaig veure el nou programa de TV-3 Herois quotidians.
És un espai que part d’una estructura similar al d’un Informe setmanal, de TVE-1, per posar un exemple. És a dir, que surt la seva directora i alma mater, l’escriptora i articulista Empar Moliner, i presenta una sèrie de reportatges, que després s’emeten.
La diferència: no són sinó paròdies alguns dels tòpics i prejudicis de la societat catalana actual, als quals l’equip del programa dóna la volta fins a un cert desenllaç tan lògic com absurd.
Jo m’he rigut amb ells: un bareto de tota la vida que decideix transformar-se en restaurant gai; lliçons de correción linguïstico-gastronòmiques; un cantautor de dretes; i un grapat de monjos que volen tallar les cares dels presidents de la Generalitat a la muntanya de Montserrat…
Però és un humor tan especial, com el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tinc els meus dubtes que s’entengui fora de Catalunya… i fins i tot a dins.
Me gusta que estos chicos sean campeones de Europa…
Pero no me agrada el uso que de ese triunfo hace el nacionalismo español.
M’agrada que aquests nois siguin campions d’Europa…
Però no m’agrada gens l’ús que en fa el nacionalisme espanyol.
Pues sí… Luis Aragonés ya les había dicho a sus chicos que tiraran penaltis.
Y parece que esta vez han aprendido la lección y han roto el maleficio.
Ahora, a por la final… si superan a Rusia.
Doncs sí… Luis Aragonés ja els hi havia dit als nois que assagessin penals.
I sembla que aquesta vegada han après la lliçó i han trencat el malefici, amb en Cesc tirant l’últim.
Ara, cap a la final… si superen a Rússia.
BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare
Esta noche, la del domingo 22 al lunes, 23, es la del ascenso a la cima del Canigó para encender la llama homónima , que recorrerá todos los pueblos de Catalunya y encenderá las hogueras de San Juan.
Las imágenes muestran un ascenso a la pica, junto al guía Jaume Nou, uno de los mejores conocedores del terreno.
BubbleShare: Share photos – Powered by BubbleShare
Aquesta nit, la del diumenge 22 al dilluns, 23, és la de la pujada al cim del Canigó per a encendre la Flama del Canigó, que recorrerà tots els pobles de Catalunya i encendrà les fogueres de Sant Joan.
Les imatges de dalt són de la pujada a la pica, al setembre, junt amb el guia Jaume Nou, un dels millors especialistes d’aquesta zona.
La descarga récord de Firefox –más de 8 millones el primer día y más de 15,5 millones de usuarios cuando escribo estas líneas– obligará a quien toque a hacer la correspondiente lectura, en clave económica, social o tecnológica.
Lo cierto es que la promoción previa y la publicidad de la fundación Mozilla han dado sus frutos.
Soy partidario del software libre y repito, como ya he dicho en alguna ocasión, que libre no significa gratuito, si bien su descarga suele ser gratuita…
Seguir leyendo
La descàrrega rècord de Firefox –més de 8 milions el primer dia; més de 15,5 milions d’usuaris quan escric aquestes línies– obligarà a qui toqui a fer la corresponent lectura, en clau econòmica, social o tecnològica.
El cert és que la promoció prèvia i la publicitat de la fundació Mozilla han donat els seus fruits.
Sóc partidari del programari lliure i, com ja he dit en alguna ocasió, lliure no significa gratuït, si bé la seva descàrrega sol ser gratuïta.
De la mateixa forma que celebro l’èxit del navegador Firefox, propugno que es faci més publicitat del programari lliure. Crec fermament que un màrqueting adequat donaria com a fruit un increment d’utilització d’aquest tipus de programes i sistemes operatius, i que la gent perdria la por a utilitzar-los.
I és aquí, en aquest punt, on el bitòleg Benjamí Villoslada discrepa lleugerament: «El programari lliure no necessita publicitat sinó educació» (suggereixo llegir sencera l’entrada del seu bloc, Necessita publicitat el programari lliure?, per gaudir amb la ironia, humor i mala llet que destil·la el text, sobretot quan fa certs paral·lelismes amb la religió).
No puc estar més d’acord amb la frase d’en Benjamí: en efecte, ensenyar-lo a les escoles i a la Universitat és una aposta bàsica per acceptar com a normal i quotidià l’ús del Linux i de programes com l’Open Office o el Gimp, de la mateixa forma que ja ningú es pregunta com usar un ordinador amb Windows preinstal·lat, com escriure una carta mitjançant l’editor Word o com retocar una foto amb el Photoshop (d’altra banda fabulós).
Si ensenyéssim als nostres fills a usar eines lliures i gratuïtes potser evitaríem de passada el pirateig de tants programes que, curiosament, només funcionen amb Windows.
El meu amic Lo Vilot sol sorprendre’ns amb missatges que inclouen acudits i presentacions plenes de fotografies divertides, curioses o boniques.
Un dels seus últims enviaments ha estat amb fotos de Yann Arthus-Bertrand, un famós fotògraf francès, autor de la imatge annexa.
Passejar-se per la seva pàgina web és una delícia pels amants de la fotografia.
Mi amigo Lo Vilot suele sorprendernos con mensajes que incluyen chistes y presentaciones llenas de fotografías divertidas, curisosas o hermosas.
Uno de sus últimos envíos ha sido con fotos de Yann Arthus-Bertrand, un famoso fotógrafo francés, autor de la imagen anexa.
Pasearse por su página web es una delicia para los amantes de la fotografía.
Demà és 20 de juny: Dia Mundial del Refugiat.
«Els refugiats són persones que han hagut de fugir del seu país per a sobreviure. Gairebé sempre és la guerra el que els obliga a partir, però també la por a ser perseguits, ferits o fins i tot assassinats per les seves idees polítiques o la seva pertinença a una ètnia, religió o grup social determinats. Legalment estan protegits pel Dret Internacional Humanitari, però la realitat és que prop del 90% de les víctimes dels conflictes són civils, persones que no van triar aquesta guerra»
Doneu un cop d’ull a aquest enllaç d’Intermon-Oxfam i, si podeu, feu alguna cosa més.
Mañana es 20 de junio: Día Mundial del Refugiado.
«Los refugiados son personas que han tenido que huir de su país para sobrevivir. Casi siempre es la guerra lo que les obliga a partir, pero también el miedo a ser perseguidos, heridos o incluso asesinados por sus ideas políticas o su pertenencia a una etnia, religión o grupo social determinados. Legalmente están protegidos por el Derecho Internacional Humanitario, pero la realidad es que cerca del 90% de las víctimas de los conflictos son civiles, personas que no eligieron esa guerra.»
Echad una ojeada a este enlace de Intermon-Oxfam y, si podéis, hacéd alguna cosa más.
Un amic que acaba de viatjar a Amsterdam ens porta com a curiositat i regal un vaset ple de xupaxups de cànnabis.
Hi ha qui es llença ràpidament a provar-lo i hi ha qui s’ho mira amb una certa desconfiança.
Llegeixo escrit en el pot de caramels: dolços amb gust de cànem; sucre, xarop de glucosa, acidulant, àcid cítric, aromes i colorant E-141:
Desenvolupo el cel·lofà i ensumo: olor a herba, sí. Llepo i, en efecte, te gust –no molt bo, per cert- a herba.
El nostre amic somriu i assenyala unes lletres: THC free.
En efecte: no conté el principi actiu de la droga.
Això sí, l’empresa fabricant, Multitrance (carai amb el nom), té una pàgina web on hi ha caramels, galetetes, té i altres coses a base de cànem. També hi ha objectes per fumar… tabac?