Us deia fa uns dies que el meu revister és un lloc on trobo insospitats articles perduts que acudeixen a la meva memòria en determinats moments…
Per exemple, ara que es parla tant de la propietat intel·lectual, dels internautes, de la transferència d’arxius entre particulars (el famós P2P) i tota la resta, m’ha vingut al cap Y los robos presentes, un text de Javier Marías de fa uns mesos.

No comparteixo en general l’opinió d’aquest escriptor, però aquest article porta a una profunda reflexió.

Els que fem obres artístiques, bones o dolentes (escriptors, músics, cineastes), ja hem estat discriminats sempre respecte a la resta de la societat: el que creem o inventem, el que és més nostre que qualsevol bé adquirit per qualsevol, té data de caducitat i passarà a ser del domini públic un dia, a diferència del que passa amb les propietats de tots els altres: la gent llega les seves cases, terres, fortunes, negocis, de generació en generació. A nosaltres, en canvi, se’ns imposa un límit (un estrany càstig), sense rebre en vida per això cap compensació.

Com els meus lectors saben, jo no cobro per el que estic publicant en aquest blog, ni tinc publicitat que em pagui el seu manteniment.
És una decisió meditada. Hi ha qui ha fet de la seva web o del seu bloc una forma de vida i d’obtenir ingressos econòmics. No pretenc competir, perquè jo ja tinc un treball remunerat. L’altruisme és més fàcil quan tens un suport econòmic al darrere.
Però la meva decisió de no cobrar pels articles que escric en aquest espai no té res a veure amb la defensa que també faig dels drets d’autor d’altres persones: els escriptors, músics i cineastes dels que parla Marías.
De la mateixa manera defenso amb afany el dret a la cultura: tenim infinites possibilitats d’accés a productes culturals no subjectes al pagament de drets d’autor sense necessitat de piratejar els dels que volen cobrar-ne.