Acompañar al enfermo

El miércoles pasado, hace justo una semana, despedíamos a mi amigo Enric Bruguera, de quien os he hablado hace un par de días…
Y este lunes, en la contra de La Vanguardia, el colega Víctor Amela entrevistaba a Marc Antoni Broggi, cirujano y presidente del Comité de Bioética de Catalunya.
A Víctor me une otro dolor similar de pérdida de otro amigo común, Jupe, fallecido hace dos años, también de cáncer. Maldito cáncer.
Dice Broggi en esa conversación un par de frases que me han llegado al fondo, pero que coinciden con mi actitud personal en estos dos casos que os citaba.

–¿Qué es lo importante para bien morir?
-Sentirte acompañado, mirado, admirado: que haya alguien a tu lado que te vea de verdad. Y para eso suele ser mejor un amigo que un familiar.
-¿Por qué un amigo?
-A un familiar le cuesta verte: ve que no estarás en Navidad, ve el hueco que dejas…
-¿Cómo puedo ayudar a un amigo moribundo?
-Estando presente. No quieras hacer: ¡hay que estar! Se trata de saber estar: una mano, una mirada… Sé empático con él, no temas acercarte a él y defiende sus intereses.

A Jupe le pude conocer primero a distancia, a través de internet, y después en persona. Aún no he podido olvidar los días que estuvimos en contacto, su vitalidad, su valentía…
Enric me llamó un día, hace sólo cuatro meses. Hablaba de un tumor y de los peores. De entrada, me quedé en blanco. ¿Qué podía decir? Después me salieron frases a borbotones.
Por momentos me acordé de Jupe y de lo que nos había enseñado a todos sus amigos. A las pocas horas estábamos en el Hospital Clínic, a su lado, haciéndole compañía a él y a su familia.
Como dice Broggi, quisimos estar presentes, estar junto al amigo enfermo, apretar la mano, mirarle a los ojos, bromear para rebajar la tensión.
No era fácil aguantar el ánimo, porque el final se iba acercando de forma inexorable.
Tuve, además, la suerte de ser aconsejado por Gaspar Hernández, sensible periodista y escritor de La Garrotxa, que presenta el programa L’ofici de viure, en Catalunya Ràdio, y colabora en el suplemento Ideas de El Periódico, que tengo la fortuna de coordinar.
Gaspar me vino a decir eso, que lo más importante es que el enfermo se sienta bien acompañado. También me puso en contacto con una psico-oncóloga, Eva Juan Linares, quien me orientó en algunos aspectos.
A ambos les agradezco enormemente la atención, porque estas cosas nunca son fáciles.
Pero también os quiero decir que el contacto con el enfermo ofrece unos valores increíbles.
Creo que ver la valentía de Enric a la hora de afrontar un destino fatal ha sido de enorme valor para quienes le hemos rodeado.
Y también de su dignidad a la hora de enfrentarse a la muerte.
Ya véis. Hablo de valentía, de dignidad, de cariño… Del amor de su mujer, de su hija mayor, de toda su familia…
Uf…

Dimecres passat, fa just una setmana, acomiadàvem al meu amic Enric Bruguera, de qui us he parlat fa un parell de dies …
I aquest dilluns, a la contra de La Vanguardia, el col·lega Víctor Amela entrevistava Marc Antoni Broggi, cirurgià i president del Comitè de Bioètica de Catalunya.
A Víctor m’uneix un altre dolor similar de pèrdua d’un altre amic comú, Jupe, mort fa dos anys, també de càncer. Maleït càncer.
Diu Broggi en aquesta conversa un parell de frases que m’han arribat al fons, però que coincideixen amb la meva actitud personal en aquests dos casos que us citava.

-Què és l’important per a morir bé?
-Sentir-te acompanyat, mirat, admirat: que hi hagi algú al teu costat que et vegi de veritat. I per a això sempre és millor un amic que un familiar.
– Per què un amic?
-A un familiar li costa veure’t: veu que no estaràs per Nadal, veu el buit que deixes …
– Com puc ajudar un amic moribund?
-Estant present. No vulguis fer: cal estar! Es tracta de saber estar: una mà, una mirada … Sigues empàtic amb ell, no tinguis por acostar-te a ell i defensa els seus interessos.

A en Jupe el vaig poder conèixer primer a distància, a través d’internet, i després en persona. Encara no he pogut oblidar els dies que vam estar en contacte, la seva vitalitat, la seva valentia…
Enric em va trucar un dia, fa només quatre mesos. Parlava d’un tumor i dels pitjors. D’entrada, em vaig quedar en blanc. Què podia dir? Després em van sortir frases a borbollons.
Per moments em vaig recordar d’en Jupe i del que ens havia ensenyat a tots els seus amics. A les poques hores estàvem a l’Hospital Clínic, al seu costat, fent-li companyia a ell i a la seva família.
Com diu Broggi, vam voler ser presents, estar al costat de l’amic malalt, estrènyer la mà, mirar-lo als ulls, fer broma per rebaixar la tensió.
No era fàcil aguantar l’ànim, perquè al final s’anava acostant de manera inexorable.
Vaig tenir, a més, la sort de ser aconsellat pel Gaspar Hernández, sensible periodista i escriptor de la Garrotxa, que presenta el programa L’ofici de viure, a Catalunya Ràdio, i col·labora en el suplement Idees d’El Periódico, que tinc la fortuna de coordinar.
Gaspar em va venir a dir això, que el més important és que el malalt se senti ben acompanyat. També em va posar en contacte amb una psico-oncòloga, Eva Juan Linares, que em va orientar en alguns aspectes.
A tots dos els agraeixo enormement l’atenció, perquè aquestes coses mai són fàcils.
Però també us vull dir que el contacte amb el malalt ofereix uns valors increïbles.
Crec que veure la valentia d’Enric a l’hora d’afrontar un destí fatal ha estat d’enorme valor per als qui l’hem envoltat.
I també de la seva dignitat a l’hora d’enfrontar a la mort.
Ja veieu. Parlo de valentia, de dignitat, d’afecte … De l’amor de la seva dona, de la seva filla gran, de tota la seva família …
Uf …