Ahir comentava en aquesta bitàcola alguns dels personatges citats en un reportatge del suplement EP3 de El País, sobre Quién es quién en el nuevo internet español.
En aquesta entrada no escriuré sobre tots ells, perquè, per exemple, no m’interessen en excés en Luis Sotillo, que citen como l’alma mater del Secondlife espanyol. Però com aquest és un fenomen que no acabo d’entendre, doncs m’abstenc; tampoc d’en Mauro Fuentes, autor de Fotomaf, el treball del qual pot ser tan bo com el de molts altres fotògrafs; del Germán Martínez, àlies senyor Buebo, creador del Dia del orgullo friki; ni de la Elena i la Teresa, fans de la sèrie Perdidos i creadores de Lostzilla.
En canvi, em van semblar destacables altres dos dels webs citats: Sindominio, lloc que tracta de «construir un espai a Internet que s’administri horitzontalment i que sigui d’utilitat per a la transformació social»; i Meneame, «un web que et permet enviar una història que serà revisada per tots i serà promoguda, o no, a la pàgina principal», gestionada pel Ricardo Galli i el Benjamí Villoslada, dos homes lliures experts en programari lliure.
I deixo pel final els bloggers de Manifestómetro, autors d’un sistema independent i fiable de mesurar assistents a manifestacions i també del recent wiki Lo prometido es deuda. Un d’ells, El Teloperador, no es talla un pèl –i fa bé en explicar la seva versió– a l’hora de criticar el reportatge de la María Ovelar a l’EP3, que és el que estic citant precisament aquí.
És l’avantatge de l’internet i del Web 2.0 respecte dels mitjans tradicionals.