L’operació d’un familiar m’ha suposat una immersió total en un petit hospital comarcal. Feia temps que no hi passava una nit però, encara sent nou, aquest centre m’ha recordat la solitud i fredor de molts d’altres.
Però el que més m’ha esgarrifat han estat uns gemecs continus, emesos cada cinc segons, per una gola desesperada. Només deia «vine», però en diferents tons i volums. Des d’un «viiine» curt, sec i imperatiu, fins a un «viiiiiiiiiiiiiiiine» implorant i plorós.
Al matí següent, una infermera m’ha explicat que es tractava d’una dona gran amb demència senil o amb el mal d’alzheimer, procedent d’una residència de la tercera edat i que tenia una cama fracturada.
Des de la porta vaig poder entreveure una auxiliar que la tranquil·litzava. «Estigui tranquil·la, que nosaltres estem a prop, però no em puc quedar tot el temps amb vostè, Antoñita».
I quan s’allunyava tres passos, tornava a escoltar-se: «Vine, viiine, viiiiiiiiiine».