Sempre m’ha sorprès la capacitat d’algunes persones, sobretot polítics, de renunciar a les seves idees més progressistes per a «pujar» en el món: en el treball, sobretot; en els seus partits i en la vida pública, en general.
Per regla general, aceptem que els anys apaivaguen els ardors ideològics juvenils, que des dels extrems es convergeix en un cert conservadorisme i conformisme de centre…
Víctor Alba, l’irreductible (com li va descriure Pasqual Maragall després de la seva mort, el 2003), va fer el 2001 un apreciable retrat d’aquests «inconformistes del passat, partidaris d’imposar el conformisme».
Un d’aquests casos és el de Josep Piqué, que va començar a Bandera Roja y va acabar fa ja uns anys en el Partido Popular.
Què fa en el PP aquest polític, de verb fluid, brillant de vegades i dialogant altres tantes?
Com és capaç de conviure amb les llengües voraces d’Aznar i l’Acebes, d’en Rajoy i el Zaplana?
Com és capaç d’aguantar, una vegada i una altra, que li diguin: «Que et callis!»?
Que et callis!
Deja una respuesta
Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.
Ahir bvaig sentir una definició genial dde Pique feta per l’Antoni Puigverd a la radio. venia a dir que ell sempre ha considerat a Pique com un bon advocat de presigi i que com a tal defensa correcta, educada i fermament els interesos dels seu client, qu es qui paga. La ideologia queda a casa la feina és la feina. En Puigverd ho va fer molt millor que jo, es clar, pero ho trobo encertadissim!