Carles Geli és el cap del suplement de Llibres del diari El Periódico. Lector i treballador infatigable, prové d’aquesta escola de periodistes que estima la seva professió… i que de vegades la pateix.
Doncs bé, ahir parlàvem del plaer d’escriure i, consegüentment, de llegir el que d’altres escriuen. Parlàvem de La memòria dels plats, l’últim llibre d’en Pau Arenós, un dels periodistes que millor escriuen a Barcelona. Comentàvem, no sense certa sana enveja, la capacitat del nostre col·lega de plasmar amb (aparent) facilitat un grapat de metàfores brillants per a descriure i definir l’essència de plats de cuina de tota la vida.
És una forma d’escriure admirable, com ho és el propi final de la crítica que en Geli havia escrit (des de casa, en uns dies de descans que tenia, perquè el treball diari en una redacció fa difícil poder escriure amb calma) sobre el llibre d’Arenós: «És com una torrada acabada de fer, amb oli extraverge baptismal i un pessic de sal. Sembla gens i ho és tot».
El bon periodisme és bona literatura.