De vegades, quan obres un llibre, i disfrutes llegint-lo, sents enveja de no haver-lo escrit tu. Això em va passar ahir a la nit amb “El juego del ahorcado”. El vaig acabar ben entrada la matinada.
És la primera novel·la de l’Imma Turbau, una jove periodista i escriptora de Girona, ciutat on passa la trama (fa uns dies, la María Eugenia Ibáñez li va fer aquesta entrevista a El Periódico).
Fa uns quants anys, per motius professionals, vaig tenir el gust de conèixer-la i compartir amb ella una tassa de cafè a la cafeteria del centre comercial de L’Illa Diagonal. Aleshores era una xicota vivaç i entusiasta, que començava a la professió. Tot just treballava al capdavant del departament de premsa d’una nova empresa cultural que acabava d’obrir la seva seu a Barcelona. La seva alegria era contagiosa i era d’agraïr la forma de promocionar exposicions, llibres, discos i tot el que s’havia de presentar al petit auditori de la macrobotiga.
Un bon dia va anunciar que marxava cap a una nova delegació que la seva empresa obria a Lisboa. Tans sols uns pocs e-mails mantenien la relació. Desprès, fa un any, va tornar a Espanya, però cap a Madrid.
I de sobte, aquest mes de març, em va arribar aquest missatge:
”Estimats, tots: al final la meva novel·la surt aquest divendres. Es segueix titulant “El juego del ahorcado”; surt a Literatura Mondadori i llueix una inconfunible portada taronja.”
Ostres! L’Imma escriptora: quina por, vaig pensar per un moment.
He de confessar que no vaig llegir el seu llibre aleshores. Sempre que llegeixes quelcom d’algu conegut, et resisteixes una mica a fer-ho, per por a que et defraudi i no saber què dir o com dir-ho al seu autor o autora.
La frase publicitària em feia dubtar:
“Cuando David se suicidó, Sandra y él llevaban ya años sin verse. Pero ambos sabían que seguían atados por un oscuro secreto, por algo que ocurrió una tarde de verano, cuando los dos formaban una pareja de adolescentes rebeldes y enamorados. Algo trágico e irremediable que iba a marcar sus vidas para siempre.”
Ara em penedeixo de no haver-lo llegit abans… Les seves primeres frases em van agafar i ja no em van deixar anar: “Hace una semana que le encontaron, ahorcado, y sólo yo, que no sé de él desde hace muchos años, conozco sus motivos. Así es como ahora, en lugar de guardar un terrible secreto, guardo dos».
Ara només cal que el tradueixi al català…