He descobert (via Santi Pérez Malvido i el seu Diario de hoy) al periodista càntabre Félix Bahón i el seu bloc Cuarto y mitad de periodismo.

A la seva antiga bitàcola, Cuaderno de notas, es descriu així:

«Soy plumilla des de 1982. He passat per unes quantes redaccions (Muy Interesante, Natura, Ser Padres, Dunia, Vitalidad, Mucho Más, Nuevo Estilo, Prima, Computer Hoy, PC Today)  i he conegut l’incomparable experiència de ser col·laborador fix -o regular-, això que llaman free lance, en altres tantes (El País, Tribuna de Actualidad, El Mundo). En l’actualitat exerceixo de professor associat en dues universitats madrilenyes: la Carlos III i el Centre Villanueva, i això justifica l’existència d’aquest bloc. Desig que sigui d’utilitat per als meus alumnes. I per a tu també, per descomptat.»

Llegint algunes de les coses interessants que explica en Félix, vull destacar un parell. A l’apartat Jo blogger realitza un interessantíssim comentari sobre la seva feina:

«No crec que els blocs siguin una forma de periodisme, encara que existeixin blocs realitzats amb criteris periodístics i periodistes que fan blocs. Una bitàcola no és res més que un format, una eina; i només l’habilitat i els fins de qui la utilitza determinarà si el seu ús és professional o no. És cert que alguns mitjans digitals han incorporat el concepte de bloc a les seves pàgines; però això no deixa de ser una subtil traïció al principi definitori de les bitàcoles que, en origen, apel·la a l’individualitat i a l’independència. Sospito que aquests bloggers, al vincular-se als esmentats mitjans, s’han convertit en columnistes virtuals.»

Bahón, amant del cinema de periodistes, realitza una altra reflexió indirecta sobre la nostra professió, a través d’un personatge de la pel·lícula El gran carnaval, del gran director de cinema (i reporter de successos a la seva joventut) Billy Wilder. Són unes frases situades a la seva barra lateral. Corresponen a Kirk Douglas, en el paper de Chuck Tatum, que li demana una oportunitat a Jacob Q. Boot (Porter Hall), l’editor del diari local.

«Senyor Boot, sóc un periodista de 250 dòlars a la setmana. Se’m pot contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure’ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre’ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les petites. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego a un gos. Ho podem deixar per 45.»

La pel·lícula és de 1951, però la frase potser és un declaració de principis o la constatació de l’actual situació de crisis del sector.