Aquesta tarda, mentre en una assemblea informativa sentíem parlar d’alguns aspectes del nostre probable futur personal i professional, un parell de companyes han passat al meu costat, lleugeres, amb els ulls brillants per llàgrimes contingudes.
«Ha mort la Mercè!», m’han xiuxiujeat.
En aquell moment, la tristesa del present va passar per davant de qualsevol negre futur.
La Mercè era, és, Mercè Conesa, una dona valenta, compromesa amb el periodisme i amb els més febles, amb aquells que normalment no tenen veu.
Fa unes setmanes, el desembre, els seus companys de professió la vam premiar per la seva tasca d’anys i la vam fer un petit homenatge al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Era, també, una forma d’acomiadar-nos si les coses anaven mal dades, si l’últim tractament contra el càncer no funcionava.
Així ha estat. Se’ns ha anat. Tenia 55 anys.


Qui vulgui llegir més coses sobre ella, pot fer-ho en aquests enllaços d’El Periodico, de La Vanguardia, de l’Avui… així com la notícia que es va publicar d’aquell homenatge, Els periodistes premien la tenacitat i l’ofici de Mercè Conesa, i unes paraules que li ha dedicat l’Arcadi Oliveres ara, com ja va fer aquell dia, durant el seu homenatge: «Periodista amb personal ofici i social benefici»
També li hem deixat moltes paraules en un llibre de condol virtual que els companys del on-line van penjar minuts després de conèixer-se la notícia. 

«Fins i tot en el teu recent homenatge, estimada Mercè, vas ser tan humil i generosa com sempre, sabent posar l’accent en el que realment és important: viure la vida fins a l’últim sospir pensant en els altres. Et trobarem a faltar.»