Un parell de coses pel que fa a les polèmiques caricatures de Mahoma. Segurament no interessaran a qui haurien d’interessar, però tinc ganes d’expressar-les; per això estan els blogs, per donar la teva opinió i que et llegeixin els amics… i potser també els enemics.
1. Déu és amor… i humor i tolerància i moltes coses més, però cap de les que ens volen imposar els integristes de qualsevol signe. Per descomptat, no és violència ni terrorisme.
2. La llibertat d’expressió, que no d’insult, és un dret irrenunciable.
3. Hem de sotmetre’ns als límits de la llei, no als de la llei de cada integrista, ni a la dels països on la democràcia i la llibertat d’expressió és substituïda per una llei, la islàmica, dictada pel poder religiós… i que no és la llei d’Alà ni de Mahoma.
I com a complement, unes perles: les que alguns humoristes gràfics han dibuixat aquests dies.
– Eneko, dins del gratuït 20 minuts: un dibuixant toca amb el colze, sense voler, un recipient amb llapissos, que cau sobre una lampadeta i aquesta a sobre d’un globus terraqui.
– Altuna, a El Periódico: el pare de la seva Família tipus deia «estic a favor de la llibertat d’expressió, però no entenc perquè, en alguns mitjans, no es poden fer acudits masclistes, per exemple, i en canvi sí es pot ofendre en allò més profund a 1.200 milions de musulmans».
– Ferreres, també a El Periódico: en un auto-retrat, el propi Ferreres anuncia que no pensa dibuixar a Mahoma, que no li fa falta dibuixar fanatismes llunyans; ja n’hi ha aquí, a casa nostra.
– La revista El Jueves: «Anàvem a dibuixar Mahoma, però ens hem cagat», diu la seva portada.
No se la perdin. Vagin al quiosc abans que li cali foc algun il·luminat.
Mes: febrero 2006 (Página 2 de 2)
Un par de cosas con respecto a las polémicas caricaturas de Mahoma. Seguramente no le interesarán a quien realmente debieran interesar, pero las expreso porque me da la gana; para eso están los blogs, para dar tu opinión y que te lean los amigos… pero quizá también los enemigos.
1. Dios es amor… y humor y tolerancia y muchas cosas más, pero ninguna de las que los integristas de cualquier signo nos quieren imponer. Por supuesto, no es violencia ni terrorismo.
2. La libertad de expresión, que no de insulto, es un derecho irrenunciable.
3. Hemos de someternos a los límites de la ley, no a los de la ley de cada integrista, ni a la de los países donde la democracia y la libertad de expresión es sustituida por una ley, la islámica, dictada por el poder religioso, y no por Alá ni por Mahoma.
Y como complento, unas perlas: las que algunos humoristas gráficos han dibujado estos días.
– Eneko, en el gratuito 20 minutos: un dibujante toca con el codo, sin querer, un recipiente con lápices, que cae sobre una lámparita y ésta sobre un globo terráqueo.
– Altuna, en El Periódico: el padre de su Familia tipo decía «estoy a favor de la libertad de expresión, pero no entiendo por qué, en algunos medios, no se pueden hacer chistes machistas, por ejemplo, y en cambio sí se puede ofender en lo más profundo a 1.200 millones de musulmanes.
– Ferreres, también en El Periódico: en un autorretrato, el propio Ferreres anuncia que no piensa dibujar a Mahoma, que no hace falta dibujar fanatismos lejanos; ya los hay aquí, en casa.
– La revista El Jueves: «Íbamos a dibujar a Mahoma, pero nos hemos cagao», dice su portada.
No se la pierdan. Vayan al quiosco antes de que lo queme algún iluminado.
El colectivo de críticos catalanes Catacric se reunió la noche del lunes, 30, para otorgar sus 17º premios YoGa a lo peor del cine del 2005.
Estos contra-premios o anti-premios hay que mirárselos con el mismo humor con que se otorgan: son un toque de atención a los citados, nada más.
No son las peores películas del año, y a veces, incluso, son las más vistas. Pero, en esta ocasión, esperábamos más de sus autores y protagonistas.
Por ejemplo, me confiesa un conocido catacric, las expectativas depositadas en las películas de Jaime Chávarri, de Juanma Bajo Ulloa, de Oliver Stone, de Orlando Bloom o de Federico Luppi no se han correspondido con los resultados finales. Por eso les ha caído un YoGa.
Y, como en el fútbol, cada espectador es un crítico y opina diferente de la película que está viendo.
El col·lectiu de crítics catalans Catacric es va reunir la nit del dilluns, 30, per a atorgar els seus 17º premis YoGa al pitjor del cinema del 2005.
Aquests contra-premis o anti-premis cal mirar-se’ls amb el mateix humor amb que s’atorguen: són un toc d’atenció als citats, res més.
No són les pitjors pel·lícules de l’any, i a vegades, fins i tot, són les més vistes. Però, en aquesta ocasió, n’esperàvem més.
Per exemple, em confessa un conegut catacric, les expectatives dipositades en les pel·lícules del Jaime Chávarri, d’en Juanma Baix Ulloa, de l’Oliver Stone, de l’Orlando Bloom o d’en Federico Luppi no s’han correspost amb els resultats finals. Per això els ha caigut un YoGa.
Com en el futbol, cada espectador és un crític i opina diferent de la pel·lícula que està veient.
