Durant els primers dies d’agost ha fet el borinot en el prime time de Cuatro Jesús Calleja, l’aventurer lleonès que l’any passat es va emportar a fer un tomb pels Picos de Europa el president Zapatero. Calleja no és un paio com Bear Grylls, un militar de qui la mateixa cadena emet les peripècies (El último superviviente, 17.20), ni un caçador de cocodrils com Steve Irwin, l’australià que va morir el 2006, als 44 anys, per la picada d’una rajada.
No. El lleonès és, sobretot, un bon muntanyenc. Ho ha demostrat pujant les set muntanyes més altes de cada continent. No és un fantasma… tot i que de vegades, quan es dirigeix a la càmera, tingui aquest puntet vanitós de l’esportista que es reafirma en els seus èxits.
Calleja ja està gravant la tercera temporada dels seus desafiaments extrems –aquest cop amb sis aventurers debutants que l’acompanyen a una ascensió a l’Himàlaia–. Cuatro va emetre dijous l’última aventura de la segona, entre taurons, a Sud-àfrica. Calleja es va ficar dins d’una gàbia d’acer, que va baixar uns quants metres sota el mar, al costat del vaixell que la sostenia. I de cop va arribar un tauró enorme, que mossegava amb ganes una mena de boia amb una corda esfilagarsada. El nostre home ho va veure i es va quedar de pedra. No n’hi havia per menys. L’endemà, quan es dirigia amb els seus companys al lloc de la immersió, amb la idea de fer-la a pèl, sense gàbia protectora, el lleonès expressava uns dubtes enormes. Deia: «Jo crec que les coses cal fer-les convençut i això no ho estic fent…». Li marxaven i tornaven els colors. I llavors, se li va escapar: «Estic acollonit». Lògic. Encara sort que el tauró no va aparèixer. Calleja hauria estat un enorme i gustós bistec.
DRAMA I MELODRAMA.– El món de l’esport fa un parell de dies que està commocionat per la mort de Dani Jarque, el capità de l’Espanyol. La desaparició d’una persona sempre és dolorosa per a la família i els amics i, en certa manera, per als seus admiradors. I si es tracta d’algú que encara es troba en el primer terç de la seva vida, amb un futur prometedor, aquest dolor augmenta en proporció al que podria haver viscut i ja no viurà mai. Però no entenc la tendència d’alguns joves reporters a convertir en melodrama el que és només un drama. Un drama més.