Tim Robbins

Des que va fer de prometedor jugador de beisbol, però un poc trompellot i tot un semental, en Els Búfalos de Durham –els seus paperets anteriors no eren gaire importants– he seguit amb atenció la carrera d’en Tim Robbins.
Llavors tenia gairebé 30 anys i es va endur, en la vida real (en la pel·lícula, el triomfador era Kevin Costner), una gran dona: Susan Sarandon. I encara segueixen junts…
Des d’aquell llunyà 1988 fins a la recent La vida secreta de las palabras, de la Isabel Coixet, han passat 19 anys de bones pel·lícules com a actor, un parell d’elles com a director, i una forma d’afrontar la vida d’una manera progressista.
Tot això ja fa que m’agradi l’actor i la persona.
Però, a més a més, encara m’agrada més per les seves paraules d’ahir, a Madrid:
Robbins presentava ahir a la premsa Atrapa el fuego, la pel·lícula inaugural del primer Festival Internacional de Cine Solidario de Madrid.
Estava a la sessió de fotos, quan l’alcalde madrileny, Alberto Ruiz Gallardón, es va colar per a retratar-se amb ell. L’actor es va empipar: «La meva intenció era donar suport el festival, no sortir en fotos amb polítics de dreta (…) És curiós que un alcalde pugui fer l’esforç de venir a fer-se una foto amb un actor nord-americà, però no ho faci per a unir-se a la ciutadania en una manifestació… [contra ETA]… Resulta sospitós que el representant de la ciutadania sigui incapaç d’escoltar la veu d’aquesta ciutadania a favor de la pau».