Estos días en que la crisis económica se ha agudizado y que se ceba más en algunos sectores, como es el de los medios de comunicación y, en especial, en el de la prensa escrita, bueno es citar un diario que acaba de cumplir 30 años y que está sobreviviendo gracias a su apuesta por lo local. Es el caso de El Punt, que además estrena web, desgajada ahora del portal Vilaweb.
Han dividido su nuevo sitio web en columnas, situando a la izquierda la información local, referida a los municipios y comarcas catalanas , en el centro, la relativa a los países catalanes y a la derecha, la de España, Europa y mundo.
Es una apuesta diferente, y quizá complementaria, de la que realizan diarios más generalistas, como El Periódico o La Vanguardia, por ejemplo.
Etiqueta: Vilaweb
Aquests dies en què la crisi econòmica s’ha aguditzat i que es ceba més en alguns sectors, com és el dels mitjans de comunicació i, en especial, en el de la premsa escrita, bo és citar un diari que acaba de fer 30 anys i que està sobrevivint gràcies a la seva aposta pel localisme.
És el cas d’El Punt, que a més a més estrena web, ara sense relació amb el portal Vilaweb.
Ha dividit el seu nou lloc web en columnes, situant a l’esquerra la informació local, referida als municipis i comarques catalanes; en el centre, la relativa als països catalans, i a la dreta, la d’Europa (Espanya inclosa), i resta del món.
És una aposta diferent, i potser complementària, de la qual realitzen diaris més generalistes, com ara El Periódico i La Vanguardia, per exemple.
Ja existeixen les bases per a un nou Govern d’entesa i progrés a Catalunya. Hi ha qui, des del bàndol nacionalista, s’ha quedat frustrat perquè no hi ha hagut un pacte entre ERC i CIU.
Per exemple, Vicent Partal, en una carta oberta a Vilaweb, se sent dolgut amb els polítics nacionalistes: «I ara veig (….) que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc».
De totes maneres, la mateixa carta, un poc més abaix, afegia: «El país no està malalt (…) el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible».
És evident que cadascú sent el país –uns, Catalunya, altres, el País Basc, els de més abaix, Espanya– segons el seu cor…
Jo defenso la possibilitat de que en aquest Govern siguin prioritàries las polítiques d’esquerra per sobre de les d’Esquerra, si em permeteu el joc fàcil… O sigui, dels pobles i de la seva gent per sobre del lloc on ha nascut aquesta gent.
I penso que el que uneix a aquest tres partits (PSC, ICV i ERC) és precisament això: unes polítiques d’esquerra, de progrés…. No estic massa segur de que aixó fos possible amb un acord estrictament nacionalista.
