Un amic de la família, un senyor de 90 anys que guanya en activitat a tots els seus fills, té l’afició de muntar el pessebre cada any, per aquestes dates, per a delit de tots els seus néts, des dels més petits als que ja treballen.
Etiqueta: tradicions
Ja sé que avui és l’endemà del dia de Reis, el que ens torna a la realitat, a la dels EROs regalats per les empreses, però vull tornar la vista enrrere unes hores i mirar amb nostàlgia els obsequis deixats a les nostres cases pels Reis Mags d’Orient que, com tothom sap, són republicans.
En general, és en el matí del dia 6 quan els nens (i moltíssims adults) descobreixen meravellats les coses que durant la matinada els han deixat Melcior, Gaspar i Baltasar.
A casa d’uns amics la màgia s’avança al vespre del dia 5.
Sembla més lògic. Si els Mags han desfilat per pobles i ciutats i han començat a descarregar ja els seus regals, potser és millor esperar-los desperts, després del sopar, i així evitem l’estrès del demà. Els petits no necessiten aixecar-se a primera hora i els pares, tampoc.
L’emoció és la mateixa, o més gran, si és possible, i els nens (i adults) són feliços un dia més, unes hores més…
A Catalunya, avui és es la castanyada, la nit que es mengen castanyes i moniatos, panellets i una copeta de vi dolç.
La paraula moniato sempre m’ha fet gràcia… però què és un moniato?
Miro el Diccionari de la Llengua Catalana i hi diu el següent:
(1868; del castellà boniato, aparegut a les Antilles, d’origen incert, potser ni tan sols indígena).
1. Planta herbàcia amb tubercles subterranis, oblongs o fusiformes, comestibles, de la família de les convolvulàcies (Ipomoea batatas), amb les flors blanques i els fruits en càpsula.
2 Tubercle del moniato.
Com no em conformo, googleo una mica i apareixen diverses entrades. La corresponent a la Wikipedia diu: «El moniato o batata (Ipomoea batatas) és una planta de la família de les convolvulaceae, conreada per la seva arrel tuberosa comestible. Originària de Llatinoamèrica, on forma part des de l’època precolombina de la dieta local, va arribar a Europa en el segle XVI i s’ha difós àmpliament en tot el món.»
I hi inclou una dada curiosa: ¡Xina és el principal productor, amb el 83% del total mundial! Déu n’hi dó!
