Llega el fin de semana y sueño con un mañana mejor. Sin más, sin hacer de menos a nadie. Un futuro más justo para todos.
Arriba el cap de setmana i somnio amb un demà millor. Sense més, sense fer de menys a ningú. Un futur més just per a tots.
El blog del periodista Txerra Cirbian
Llega el fin de semana y sueño con un mañana mejor. Sin más, sin hacer de menos a nadie. Un futuro más justo para todos.
Arriba el cap de setmana i somnio amb un demà millor. Sense més, sense fer de menys a ningú. Un futur més just per a tots.
Seguint amb els regals culturals, el dia de Reis en vam rebre un: dues entrades per a acudir a un espectacle realment recomanable: Tranuites Circus, al Teatre Nacional de Catalunya; un espectacle de «teatre visual i circ», com ho defineixen el seu creador, Lluís Danès, i que inclou l’actuació en directe d’en Lluís Llach.
A la llarga cadena d’actuacions prèvies a la seva anunciada retirada, el cantant de Verges posa la banda sonora, excel·lent, com sempre, als diferents números dels tranuites, els personatges de la funció.
Des d’un punt de vista teatral, hi ha dues escenes destacables: un irònic i grotesc sopar d’una parella de burgesos; i la poètica, frustrada, interpretació del Llac dels cignes per part d’un anec lleig, una ballarina amb cistells en els peus, en lloc de sabatilles de ballet.
Dins l’apartat de circ n’hi ha alguns que deixen fred, d’altres que són correctes, com el d’en Jorge Albuerne i el seu treball amb la perxa xinesa, i un parell més que estan molt bé: el de la contorsionista Ane Miren, que trasllada l’esperit viatger d’Ítaca, el «més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena», a una maleta de pell on hi fica el seu petit cos; i l’altre, maquíssim, de l’equilibrista Manolo Alcántara sobre la corda fluixa al so d’Amor particular.
Si s’observa cada part de forma aïllada, hi ha dèficits clars. Però el muntatge –breu, de poc més d’una hora– és «un muntatge fortament visual, ben il.luminat, en què brilla el conjunt, la força de la imatge», com assenyalava en Gonzalo Pérez de Olaguer a El Periódico, i molt «suggeridor», com deia la Begoña Barrena a El País.
Evidentment, no està a l’alçada d’un Cirque du soleil, com l’ha qualificat algun entusiasta, però sí té una gran dignitat, la qual mereix els grans aplaudiments amb els quals el públic acomiada l’obra, posat en peus.
Siguiendo con los regalos culturales, el día de Reyes recibimos uno: dos entradas para acudir a un espectáculo realmente recomendable: Tranuites Circus, en el Teatre Nacional de Catalunya; un espectáculo de «teatro visual y circo», como lo definen su creador, Lluís Danés, y que cuenta con la actuación en directo de Lluís Llach.
En su larga cadena de actuaciones previas a su anunciada retirada, el cantante de Verges pone la banda sonora, excelente, como siempre, a los diferentes números de los trasnochadores personajes de la función.
Desde un punto de vista teatral, hay dos escenas destacables: una irónica y grotesca comilona de una pareja de burgueses; y la poética, frustrada, interpretación del Lago de los cisnes por parte de un patito feo, una bailarina con cestos en los pies, en lugar de zapatillas de ballet.
En el apartado circense hay algunos que dejan frío, otros que son correctos, como Jorge Albuerne y su trabajo en la percha china, y un par de ellos que están muy bien: el de la contorsionista Ane Miren, que traslada el espíritu viajero de Ítaca, ese «más lejos, siempre id más lejos, más lejos del presente que ahora os encadena», a una maleta de cuero donde empaqueta su pequeño cuerpo; y otro, bellísimo, del equilibrista Manolo Alcántara sobre la cuerda floja al son de Amor particular.
Si se observa cada parte de forma aislada, hay déficits claros. Pero el montaje –breve, de poco más de una hora– es «fuertemente visual, bien iluminado, en el que brilla el conjunto», como señalaba Gonzalo Pérez de Olaguer en El Periódico, y muy «sugerente», como decía Begoña Barrena en El País.
Evidentemente, no está a la altura de un Cirque du soleil, como algún entusiasta lo ha calificado, pero sí tiene una gran dignidad, la que merece los grandes aplausos con los que el público despide la obra, puesto en pie.
© 2024 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑