Hace unos días cayó en mis manos el libro Yo nací con la infamia. La mirada vagabunda (Anagrama), de Juan Cueto, jubilado ya. Una de sus últimas columnas veo que data del 2008.
Empecé a leerlo con cierta desgana, porque la prosa de Cueto no es precisamente escueta. De hecho, me lo llevé al gimnasio, para ojearlo mientras pedaleaba en una bicicleta estática.
Craso error: me metí tanto en su lectura, que cuando me di cuenta ya había sobrepasado los diez kilómetros de pedaleo.
Haré aquí un paréntesis, como los que acostumbra a hacer Albert Espinosa en El Periódico, para deciros que creo haber conocido personalmente a Cueto. Y digo creo, porque he de remontarme a unos días que pasé en Oviedo, a inicios de los años 80, para estudiar cine.
Yo era un chaval de veintipocos años, que escribía de cine en Barcelona, a donde había ido a estudiar periodismo, sobre todo en Fotogramas y El Periódico. El cine era, y sigue siendo, mi gran pasión.
Era una época, aquella, en la que escaseaban centros para formar nuevos cineastas. Solicité, conseguí y pagué la matrícula de aquel cursillo en la capital asturiana, en el que coincidimos unos cuantos locos enamorados del séptimo arte. Algunos de ellos siguen ligados a diferentes aspectos de la industria.
Allí conocí a dos tipos que me enseñaron algunas cosas prácticas sobre el cine: el escritor y guionista Paco García, y el realizador Mario Menéndez, director del largometraje El vivo retrato (1986), fallecido en Barcelona en el 2005.
En aquellos días de animadas noches en Oviedo creo haber coincidido, y charlado, con Juan Cueto en presencia de Paco García. El primero era el asturiano más famoso después de Gonzalo Suárez y su columna en el diario El País le hacía más admirado aún, si cabe. El primero tenía unos 40 y tantos años, García, pasaba de los 30, y yo era el más joven, que les oía embobado.
Digo todo esto para volver a mi despertado interés por el libro de Cueto, y hacer como Espinosa: acabar con lo iniciado, pero tras recorrer un camino intermedio. Dice Cueto en su libro que empezó a hacer crítica de tele a finales de los 60, cuando sólo existían algunos articulistas que disparaban contra los programas y personajes de televisión:

«Había que darle la vuelta al calcetín, o a la tortilla. Había que utilizar los resplandores de la tele para hablar de la vida, y no hablar de la vida (política, claro) para acabar comentando las imágenes y sonidos de TVE».

Hay pocos críticos de tele que hagan esto. Ferran Monegal es uno de ellos. La tele es sólo una excusa para hablar de la vida (política, por supuesto).

Fa uns dies va caure a les meves mans el llibre  Yo nací con la infamia. La mirada vagabunda (Anagrama), de Juan Cueto, jubilat ja. Una de les seves últimes columnes veig que data del 2008.
Vaig començar a llegir-lo amb certa desgana, perquè la prosa de Cueto no és precisament breu. De fet, em vaig endur al gimnàs, per fullejar-lo mentre pedalejava en una bicicleta estàtica.
Cras error: em vaig ficar tant en la seva lectura, que quan em vaig adonar ja havia sobrepassat els deu quilòmetres de pedaleig.
Faré aquí un parèntesi, com els que acostuma a fer Albert Espinosa a El Periódico, per dir-vos que crec haver conegut personalment a Cueto. I dic crec, perquè he de remuntar-me a uns dies que vaig passar a Oviedo, a inicis dels anys 80, per estudiar cinema.
Jo era un noi de vint-anys, que escrivia de cinema a Barcelona, on havia anat a estudiar periodisme, sobretot al Fotogramas i El Periódico. El cinema era, i continua sent, la meva gran passió.
Era una època, aquella, en què escassejaven centres per formar nous cineastes. Vaig sol · licitar, vaig aconseguir i vaig pagar la matrícula d’aquell curset a la capital asturiana, en què coincidim uns quants bojos enamorats del setè art. Alguns d’ells segueixen lligats a diferents aspectes de la indústria.
Allà vaig conèixer dos tipus que em van ensenyar algunes coses pràctiques sobre el cinema: l’escriptor i guionista  Paco García i el realitzador Mario Menéndez, director del llargmetratge El vivo retrato (1986), que va morir a Barcelona el 2005.
En aquells dies d’animades nits a Oviedo crec haver coincidit, i xerrat, amb Juan Cueto en presència de Paco García. El primer era l’asturià més famós després de Gonzalo Suárez i la seva columna al diari El País el feia més admirat encara, si és possible. El primer tenia uns 40 i tants anys, García, passava dels 30, i jo era el més jove, que els sentia embadalit.
Dic tot això per tornar al meu despertat interès pel llibre de Cueto, i fer com Espinosa: acabar amb el iniciat, però després de recórrer un camí intermedi. Diu Cueto en el seu llibre que va començar a fer crítica de tele a finals dels 60, quan només existien alguns articulistes que disparaven contra els programes i personatges de televisió:

«Calia donar-li la volta al mitjó, o la truita. Calia utilitzar les resplendors de la tele per parlar de la vida, i no parlar de la vida (política, clar) per acabar comentant les imatges i sons de TVE».

Hi ha pocs crítics de tele que facin això. Ferran Monegal és un d’ells. La tele és només una excusa per parlar de la vida (política, és clar).