És normal veure una parella jove abraçar-se al carrer, però poques vegades veiem els nostres pares o avis donar-se un petó.
Dissabte, passejant per un carrer de Vic (Osona), vaig veure a aquesta parella d’avis, de gent agafats de la mà.
Segur que poc després, en qualsevol cantonada, es van donar un petonet.
Etiqueta: Gent gran
L’operació d’un familiar m’ha suposat una immersió total en un petit hospital comarcal. Feia temps que no hi passava una nit però, encara sent nou, aquest centre m’ha recordat la solitud i fredor de molts d’altres.
Però el que més m’ha esgarrifat han estat uns gemecs continus, emesos cada cinc segons, per una gola desesperada. Només deia «vine», però en diferents tons i volums. Des d’un «viiine» curt, sec i imperatiu, fins a un «viiiiiiiiiiiiiiiine» implorant i plorós.
Al matí següent, una infermera m’ha explicat que es tractava d’una dona gran amb demència senil o amb el mal d’alzheimer, procedent d’una residència de la tercera edat i que tenia una cama fracturada.
Des de la porta vaig poder entreveure una auxiliar que la tranquil·litzava. «Estigui tranquil·la, que nosaltres estem a prop, però no em puc quedar tot el temps amb vostè, Antoñita».
I quan s’allunyava tres passos, tornava a escoltar-se: «Vine, viiine, viiiiiiiiiine».
Ja fa temps que em barallo amb el meu pare per enganxar-lo a les noves tecnologies, que aprengui a encendre l’ordinador, a iniciar el navegador, a moure’s per internet i a escriure un correu electrònic. L’he animat a apuntar-se a cursets, al costat d’altres joves jubilats com ell. Però les dificultats són evidents.
Una amiga i col·lega, també major, lluita cada dia des de la seva cadira de rodes amb un portàtil i el wi-fi per engegar les activitats d’una associació on col·labora al costat d’altres amics, un d’ells cec, però internauta convençut.
Per això m’ha sorprès que una senyora gallega de 95 anys, la María Amelia, hagi aparegut a les notícies com la blogger (escriptora d’aquestes bitàcores personals) més gran del món: A mis 95.
Encara que literalment no sigui veritat, ja que és el seu nét qui la transcriu («jo parlo i ell tecleja», diu en una entrevista), la veritat és que es reconeix «enganxada» al nou invent: «Em crida l’atenció que m’escriguin molts joves; la gent em té carinyo». I això que al començar deia que el seu nét, «com és molt cutre, m’ha regalat aquest blog». Res de cutre: generositat: el xaval escriu cada dia un grapat de records i opinions de la seva àvia.
Sense ànim de fer comparacions, el meu fill li va regalar al meu pare una pàgina web ja fa un parell d’anys i ja us podeu imaginar com va estar de content el seu avi.
A la nostra societat, amb molta gent gran que pateix d’incomunicació, solitut i abandonament per part nostra, benvingudes siguin iniciatives com la del nét de la senyora María Amelia, la de qualsevol nét que s’estimi els seus avis.
