Para quien desea el pensamiento único, seguro que le parece escandaloso que Esquerra Republicana tenga sus pepitos grillos, que salga por peteneras y lance algún que otro exabrupto: «le damos la presidencia de Catalunya a quien haga un referéndum de autodeterminación».
¡Vaya andanada! ¡Con lo divertida que sería la política con un poco más de diversidad ideológica en los partidos!
Frente al continuo «yo soy más nacionalista que tú» de CiU, los chicos de ERC han contestado con lógica casi infantil: «Pues a ver quién la tiene más larga».
Y ya lo ven ustedes, han pasado un par de días y de la andanada… nada.
ERC sabe perfectamente que Convergència de Catalunya no convocará nunca un referéndum de esas características y que, además, el Partido Socialista tampoco lo permitiría.
Etiqueta: ERC
Per a qui desitja el pensament únic, segur que li sembla escandalós que Esquerra Republicana de Catalunya tingui militants que surtin per la tangent i llancin algun exabrupte: «li donem la presidència de Catalunya a qui faci un referèndum d’autodeterminació».
Vaja bajanada! Ai… com seria de divertida la política amb un poc més de diversitat ideològica en els partits!
Devant el continu «jo sóc més nacionalista que tu» de CiU, els nois d’ERC han contestat amb lògica gairebé infantil: «A veure qui la té més llarga».
I ja ho veuen vostès, han passat un parell de dies i de l’andanada… res de res.
ERC sap perfectament que Convergència no convocarà mai un referèndum d’aquestes característiques i que, a més, el Partit Socialista tampoc ho permetria.
Ja existeixen les bases per a un nou Govern d’entesa i progrés a Catalunya. Hi ha qui, des del bàndol nacionalista, s’ha quedat frustrat perquè no hi ha hagut un pacte entre ERC i CIU.
Per exemple, Vicent Partal, en una carta oberta a Vilaweb, se sent dolgut amb els polítics nacionalistes: «I ara veig (….) que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc».
De totes maneres, la mateixa carta, un poc més abaix, afegia: «El país no està malalt (…) el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible».
És evident que cadascú sent el país –uns, Catalunya, altres, el País Basc, els de més abaix, Espanya– segons el seu cor…
Jo defenso la possibilitat de que en aquest Govern siguin prioritàries las polítiques d’esquerra per sobre de les d’Esquerra, si em permeteu el joc fàcil… O sigui, dels pobles i de la seva gent per sobre del lloc on ha nascut aquesta gent.
I penso que el que uneix a aquest tres partits (PSC, ICV i ERC) és precisament això: unes polítiques d’esquerra, de progrés…. No estic massa segur de que aixó fos possible amb un acord estrictament nacionalista.
