Sembla mentida, però ja fa tres anys de l’11-M, del trist 11 de març del 2004, quan van morir 191 persones i unes 2.000 van resultar ferides a causa d’un atemptat islamista.
Tres anys en els quals el partit que governava llavors no només no ha fet cap gest cap als qui van patir el cop terrorista, sinò que segueix capficat en tacar el record de les víctimes i utilitzar el fantasma d’un altre terrorisme per alliçonar les seves gents i treure-les al carrer.
És la manipulació contínua, l’ús i abús de símbols que haurien de ser comuns i que ara només tenen un color, un blavós que recorda massa el dels últims anys del franquisme.
Potser no recorden quanta gent va sortir al carrer per protestar contra la guerra de l’Iraq, contra la matança de l’11-M…
Com els pot estranyar que un familiar de les víctimes tregui un cartell com el de la fotografia?
Fins quan seguiran enganyant i fent mal?
Potser fins que les urnes els tornin a situar allà on els van posar fa ja tres anys.
Etiqueta: 11-M
«Ya hay un español que quiere / vivir y a vivir empieza,/ entre una España que muere / y otra España que bosteza./ Españolito que vienes / al mundo, te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón».
A Espanya n’hi ha moltes Espanyes, però de les dues que tots coneixem, las del poema d’Antonio Machado, una encara em glaça el cor…
És la dreta per a la qual víctimes del terrorisme tan sols són les seves, la que encara fantaseja amb els culpables de l’11-M, la de la prepotència…
