Síndromes

La noticia, ahir, deia el següent: «L’Associació Nacional d’Entitats Preventives Acreditades (ANEPA) ha alertat sobre l’augment dels casos de la síndrome postvacacional que pateixen gairebé tots els treballadors, ja que considera que estan creixent els casos més greus, vinculats a problemes depressius, quan el normal és que desaparegui al cap d’uns dies. Segons l’ANEPA, la síndrome sorgeix davant la ruptura brusca entre el període vacacional i l’augment de les activitats derivades de la tornada a la feina.»
I això és nou? A mi m’ha passat cada any des que era petit, quan anava a l’escola i, el dia que em tocava tornar a classe, després de les vacances, feia una rebequeria i li deia a la meva mare que no volia anar-hi, que estava malalt.
Després, de gran, ja no ploro quan torno a la feina, perquè em fa vergonya, és clar.
Tant bé que s’està de vacances, home!
Serveixi aquest pròleg per a una reflexió: no estarem convertint en patologies el que simplement és lògic i normal, que és el desig de seguir descansant?